Les velles campanes toquen a morts des del campanar de Betxí. Anuncien la mort d’un betxinenc. Un toc, un silenci i un toc greu que retrona per tot arreu, al final els tres tocs que indiquen que es tracta d’un home. Els veïns de la població s’assabenten immediatament. Es tracta de Miquel Franch.
Podria ser un relat de l’actualitat. Però no, era l’any 1733. Tal com quedà escrit a la seua partida de defunció, havia de ser soterrat dins de l’església de Betxí. La notorietat del personatge i el patrimoni personal permetien que les seues despulles descansaren en un lloc preeminent.
Miquel Franch, igual que altres betxinencs, havia deixat una bona quantitat de diners en misses per la salvació de la seua ànima. No obstant això, 250 anys després, els seus ossos, com els de tants altres que havien demanat ser soterrats dins de l’església de Betxí, van acabar en un contenidor. Tot i això, front aquelles exhumacions no van aparéixer veus piadoses de condemna. Curiosament, va ser la paralització d’aquelles obres il·legals per part de les autoritats la que va ser objecte de crítiques. Malauradament, aquella acció va destruir sense remei una part importantíssima del patrimoni arqueològic betxinenc.
Les darreres voluntats i el cost econòmic del compliment d’aquelles intencions les podem saber gràcies als documents de l’arxiu parroquial de Betxí. Afortunadament, Betxí comptava des de 1570 amb registres arxivístics custodiats a la parròquia. Els documents deixaven constància de la gestió de l’Església i dels fets significatius de la vida de tots els betxinencs respecte de la institució que, obligatòriament, regia les seues vides. No podem oblidar que des de feia cinquanta anys, amb la conversió forçosa dels moriscs, cap persona podia ser una altra cosa a Betxí que catòlica.
Hem de recordar que l’organització de l’Estat conferia unicitat entre els actes administratius de caràcter civil i els religiosos, de tal manera que donaven valor administratiu civil als actes religiosos. No existia un Registre Civil de Betxí que inscriguera els naixements, els matrimonis o les defuncions. Per tant, eren els documents certificats per l’Església els que acreditaven aquests fets.
L’arxiu parroquial de Betxí sempre ha despertat gran interés entre els investigadors de la història de Betxí. Gràcies a molts treballs coneixem els successos que he referit al començament. Així com moltes altres coses: els noms i els malnoms de la població betxinenca que va ser expulsada del seu poble per no considerar-los prou cristians, les cases on vivien, amb qui vivien o com es veien obligats a viure en secret la seua religió ancestral; també les nissagues que van repoblar Betxí després de l’expulsió dels moriscs, fins i tot la seua procedència. Per tot açò, aquesta documentació ha despertat també l’interés de persones de Betxí interessades per conéixer el seu arbre genealògic.
Podem conéixer a més a més, la vida religiosa de les confraries de Betxí o les disposicions testamentàries dels nostres avantpassats. També estan relacionades les visites pastorals i algunes referències a la construcció de l’església. Fins i tot, estan consignats els nadons expòsits.
Un altre dels fets destacables és la llengua en la qual molts documents estan redactats. Per més que Betxí pertanyia a la diòcesi de Terol, que no a la de Sogorb, i la gran majoria dels documents està escrita en castellà, podem llegir com la població de Betxí utilitzava el valencià per portar les actes de les seues confraries o per a fer testament. En alguns d’aquests documents podem trobar paraules i expressions ara en desús, però que deixen clar l’alt nivell d’escriptura en valencià dels notaris. Aquests fets diuen molt en favor d’una llengua que era considerada fins als decrets de Nova Planta com a llengua administrativa dels valencians.
Tot i això, també existeixen a l’arxiu parroquial documents generats per les autoritats civils relatives a alguns drets senyorials abolits i qüestions municipals diverses. A tall d’exemple, entre els escrits que podem conéixer, tal com va publicar Miquel Badenes, tots els arbres existents al terme municipal aprofitables per la Marina per la seua fusta.
Durant la darrera guerra civil tots els fons arxivístics del municipi, per decisió governamental, van ser custodiats a l’ajuntament. Finalitzada la guerra, els arxius es van tornar a separar. En el moment del repartiment, tota una caixa de documentació civil important per al municipi va ser entregada a la parròquia per confusió. De qualsevol forma, siga quina siga la institució que ha generat la documentació, parlem de patrimoni cultural d’una riquesa intangible per als betxinencs que es trobava dipositat a la localitat. No per casualitat. Betxí era la vila on s’havien generat i la comunitat a la qual fan referència.
El patrimoni cultural valencià és una de les principals senyes d’identitat del poble valencià i el testimoni de la seua contribució a la cultura universal. Els béns que l’integren constitueixen un llegat patrimonial d’inapreciable valor, la conservació i enriquiment del qual correspon a tots els valencians i, especialment, a les institucions i als poders públics que el representen tal com dicta la Llei de Patrimoni Valencià. Per tant, aquest llegat documental és una riquesa per al poble de Betxí, la qual ha permés que durant anys aparegueren estudis que reconstruïen el nostre passat com a comunitat.
Ara fa uns anys, el bisbat Sogorb va decidir traslladar tots els fons de l’arxiu parroquial amb una antiguitat de més de cent anys a l’arxiu del bisbat. La mesura, per més que legal, no deixa de suposar una pèrdua per al patrimoni cultural betxinenc. Els documents havien estat custodiats a l’arxiu parroquial de Betxí més de 400 anys. Els habitants de Betxí teníem allí una part importantíssima de la història dels nostres familiars. Llibres com el de la confraria de sant Antoni parlen de la devoció al sant i dels actes que se li dedicaven i la llengua en la qual s’expressaven.
Estaria bé que, una vegada restaurats, els documents tornaren al seu poble. Suposem que estaran restaurant-se. Per una altra part, desconeixem si tots els pobles de la diòcesi han acceptat tan fàcilment desprendre’s del seu patrimoni arxivístic. Esperem que el seu lloc definitiu siga un armari ignífug en una sala parroquial de Betxí custodiada per un arxiver. És cert que el tracte peculiar que té l’Estat espanyol amb l’Església catòlica confereix als arxius parroquials caràcter privat, però formant part del patrimoni documental valencià. Considere que Betxí està en condicions de custodiar el seu arxiu parroquial i ací en la parròquia. Cas diferent és la caixa de documents municipals que es trobava a l’arxiu parroquial. Aquesta, sense cap dubte, es troba allí dipositada per error i hauria de tornar immediatament al seu lloc correcte a l’Arxiu Municipal.
Aquestes lletres poden resultar simbòliques i amb poca incidència en l’opinió dels betxinencs. Potser l’interés pels documents no estiga tan arrelat. Potser també, que en aquests nous temps de desmemòria que ens toca viure, què era Betxí o qui o com vivia la seua gent no desperte l’interés de la població. Però convé recordar que l’oblit és el primer pas perquè moltes coses tornen a passar i que mirar al passat és important per projectar el futur. No defensar el nostre patrimoni pot resultar una pèrdua irreparable i un desprestigi com a comunitat.
Interessant escrit de l'amic Ferran , les reflexions molt atinades.Enhorabona !!!!