Una experiència d'acudit

Fa 57 anys no podies opinar ni expressar-te, ara és diferent i pots fer-ho. L'anècdota que escric em va passar fent el servei militar, li ho explicava als meus amics i familiars i sent veritat s’ho agafaven com si fora broma.

Em dic Antonio Mollar Franch, en el sorteig em va tocar a la marina, em van destinar a Cartagena. Vaig fer allí la instrucció i quan la vaig acabar em van destinar a Cadis, al “Cuartel de Marinería de San Fernando”. En arribar a l'estació de tren vam baixar, érem 12 mariners i jo, és a dir 13. Allí ens esperava un cap primer que ens va manar formar i marxar a peu darrere d'ell, i a més escortats –això ja era estrany-. Després d'una bona caminada amb el “petate” al coll, mes de juliol amb molta calor, arribàrem. El paisatge era una espècie de port que semblava propi d'aquestes pel·lícules de terror, tot negre de merda que hi havia. Mig espantats comentàvem: On ens portaran? I ens feien callar. Tot això en la penombra, entrant ja la nit. Finalment arribàrem, vaig veure un casalot vell, amb moltes finestres i una porta estreta més que ampla.

Entràrem al casalot, ens van donar algunes mantes, matalaps, gots, plats… Tot això amb nervis perquè no podies dir absolutament res, et manaven callar. Després ens van portar a dutxar-nos en dutxes generals, amb dolls d'aigua a un costat i a un altre, passàrem corrent i ens vam gitar a terra (si estiraves les cames, et colpejaven amb una barra als peus). L'endemà hi havia molta cua per a menjar, llavors començàrem a sospitar que no era normal el que véiem, estàvem vigilats tot el dia. Finalment, vam veure que era una presó que es deia “la carraca”. Eixíem formant i vigilats a veure el cinema al port i tornàvem formats i vigilats. Així tots els dies, com si fórem presos, fins que en el periòdic –crec que es deia “el Sur”- vam llegir que s'havien extraviat 13 mariners que no havien arribat al quarter de marineria, però ja feia 12 dies. Quan va vindre el carter a entregar les cartes i pagar la plata (això era la paga del mes), li vam preguntar molt ràpidament, sense que ens vera ningú, si on estàvem era el quarter i ens va dir que això era la presó “La Carraca” i creien que érem cuiners. Quin control!

L'endemà van vindre per nosaltres, arribàrem al quarter i… Només ens faltava agenollar-nos en veure això tan grandiós i modern. Ens van portar a menjar. Quina diferència!

En conclusió, per això he dit al començament que no podies dir res, que no podies expressar-te ni defensar-te. Ara és diferent, açò és llibertat –i no del tot, però és diferent-. Ara, almenys pots defensar-te.Aquesta primavera, casualitats de la vida, quan va jugar el Vila-real contra el Barcelona, va vindre al poble un dels meus amics de la mili preguntant per mi, el van portar a la meua casa i el primer que em va preguntar era si recordava els tretze dies que vam estar en “La Carraca”. És u dels testimonis que sosté la veracitat del meu relat.