El projecte que em propose és problemàtic en alguns sentits, però paga la pena d'esforçar-se per acomplir-lo. Vaig treballar en ell fa dos estius, en plena pandèmia, quan aquesta revista encara no havia començat a caminar. Quan vaig saber que havia pegat els seus primers passos, fa unes setmanes, vaig pensar que seria una bona plataforma per a concloure allò que només s'havia fet a mitges, en forma d'alguns apunts i una desena d'entrevistes. Eixe projecte, que pretenc completar mitjançant la publicació de diversos articles en aquest periòdic, a manera de capítols d'un llibre, consisteix a recollir la memòria viva que existeix al nostre poble del doctor Rafael Doñate Meneu, més conegut com a don Rafael.
Tanmateix, abans de començar a presentar-la, he considerat convenient escriure, en qualitat de pròleg, un breu article sobre els problemes que afecten la possibilitat i legitimitat d'un projecte d'assaig de memòria viva. Entenc per eixa classe d'assajos un escrit on hom compendie el que una col·lectivitat recorda d'una cosa passada, bé siga una persona, un costum o un fet notable. Sembla una tasca innòcua, però la seua naturalesa planteja alguns interrogants de caràcter filosòfic que no seria excessiu aclarir i tractar de respondre. Endemés, desenvolupar-los ajudarà a comprendre què és el que es persegueix amb una obra com aquesta, cosa que ha de fer tota introducció. Per a ser exactes, hi ha tres dificultats teòriques implicades per la idea mateixa d'escriure un assaig de memòria viva: la qüestió del sentit, la qüestió de la veritat i la qüestió de l'originalitat.
Segurament, l'objecció més dura a la possibilitat d'un assaig de memòria viva es troba tancada en aquesta breu pregunta: té sentit un assaig d'eixe tipus? Segons el principal teòric d'aquesta forma de memòria, el sociòleg Maurice Halbwachs, posar sobre el paper el que aquest anomena «memòria col·lectiva» està fora de lloc i és profundament absurd. La memòria col·lectiva no viu en els llibres d'història, afirma, sinó en el record dels que la conserven, raó per la qual el seu espai no és l'erudit, sinó el profà. Hom podria tractar d'escriure eixa memòria, però faria una cosa inútil, adverteix Halbwachs, ja que la memòria és independent de l'escriptura: les persones recordem les coses sense necessitat d'haver-les redactat. De fet, com va afirmar Sòcrates al Fedre de Plató, el saber només és valuós quan hom el recorda, car la seua forma escrita no assegura que ningú l'haja assimilat en la seua ànima.
Al capdavall, les idees de Halbwachs sobre la memòria col·lectiva busquen allunyar-la el més possible de l'àmbit de la història. Per a aquest, l'assaig històric només té lloc quan la memòria viva ha desaparegut i es vol recuperar el saber sobre el passat a través de les traces objectives, inanimades, que aquest ha deixat en el present. Escriure, llavors, és l'últim recurs, el més desesperat, per a ressuscitar una memòria que ha mort. Tanmateix, el plantejament dicotòmic del sociòleg francés ignora la possibilitat que una persona componga un text on es reculla la memòria viva de coses que ella mateixa no han conegut, però que hi ha altres persones, en aquest cas, més majors, que encara les recorden vívidament i que són l'últim baluard viu de la memòria. Aquell escrit de memòria viva formaria part del conjunt de les coses sense ànima, és cert, però llegir-lo en el futur, quan aquesta memòria estiga extingida, seria un bon recurs per a reanimar-la.
Un document amb eixes característiques, compost per un investigador que pregunta als que recorden per a saber, estaria a mig camí entre l'àmbit profà de la memòria viva i l'àmbit erudit de la història. Ben bé no seria cap de les dues coses o, si es vol, un híbrid entre l'assaig erudit i el saber profà. Aquesta intuïció ens condueix directament al segon problema teòric d'un assaig de memòria viva, que hem anomenat «la qüestió de la veritat» i que es podria formular d'aquest mode: el saber profà que conté un assaig de memòria viva és realment saber? Aquesta objecció es nodreix de dos fets inqüestionables: d'una banda, del rigor i la cerca d'objectivitat del mètode emprat per la història i d'altra, de la fal·libilitat constitutiva dels records.
Per bé que també és fal·lible el saber històric, el seu mètode i rigor donen a aquesta disciplina humanística la fiabilitat que necessiten eixa classe de coneixements. En canvi, la narració que pretenc construir en els pròxims articles no té al darrere un mètode concret i el seu rigor es redueix als imperatius del sentit comú. Mentre que els bons historiadors i les bones historiadores asseguren només el que la seua evidència permet, l'assagista de la memòria viva trasllada al paper un saber testimonial, més difícil de justificar i, per tant, de saber realment. En aquest sentit, no puc assegurar que totes de les coses que narraré no són falses o, dit amb altres paraules, hi ha lloc tant per a l'error com per a la mentida en el que es llegirà en els següents articles.
Al mateix temps, aquesta advertència, que podria ser llegida com una captatio benevolentiae, es recolza en una vella concepció del coneixement, qualificada en l'àmbit de la filosofia amb l'adjectiu «infal·libilista». És acceptat en l'actualitat que qui defensa eixa forma de pensar i porta el seu rigor a l'extrem sabrà realment poc o res. De fet, el mateix saber històric ha estat qualificat de fal·lible i, alhora, de fiable. I el mateix ocorre amb el saber testimonial: ningú controla infal·liblement el valor de veritat dels seus records, ja que sempre existeix la possibilitat que quelcom que recordem amb tota seguretat no haja estat com la nostra memòria ens indica. Emperò, el testimoni és una de les quatre fonts del coneixement, amb l'experiència, el raonament i la memòria. No podria constituir un saber, en tant que fiable, el testimoni de la memòria?
Res d'açò esborra les distincions que cal traçar entre la història i els assajos de memòria viva. De segur que és correcte afirmar que la història és un saber estret pel rigor del seu mètode, mentre que la memòria és un saber ample, que falla més que el primer per mancança de rigor, car a vegades algú diu recordar el que realment recorda vagament. Alhora, crec que no hem de menysprear aquest segon saber per les suspicàcies que pot alçar. Altrament, ha de ser celebrat pel fet que rescata la memòria viva abans que siga massa tard i la història es quede amb les seues despulles. Amb tot, aquesta celebració és interrompuda per la tercera qüestió, que podria aiguar-la en part: per bé que té sentit escriure un assaig de memòria viva i en ell es reculla un saber testimonial que té el seu origen en la memòria, no perd eixe assaig l'originalitat del record subjectiu, la seua vivesa i emoció?
Aquesta objecció no pot subvertir-se completament: en bona part és vertadera. Efectivament, un assaig de memòria viva no podrà fer accessible al lector l'originalitat i calidesa de la vivència recordada pels testimonis. Així ho constata el fet que aquesta classe d'assajos són en bon grau traduccions i com ocorre en tota traducció, l'original perd alguna cosa, a vegades l'essencial, quan algú vol difondre'l més enllà del seu espai primigeni. D'aquesta manera, les vivències recordades i testimoniades només poden ser gaudides com a tal pel subjecte que les ha experimentat: traduir-les suposa ferir o matar llur calor original. Emperò, com va apuntar el filòsof Edmund Husserl, per molt subjectives que siguen totes les vivències, res impedeix que altres puguen conéixer-les en un esforç de comunicació intersubjectiva.
El vehicle d'eixa comunicació, que mitjançarà entre l'autor i els lectors, serà l'obra biogràfica que he titulat Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu. Pel que fa a la seua estructura, quatre seran els capítols que conformaran el seu cos, cadascun dels quals s'anirà publicant en els pròxims números d'aquesta revista, si els seus editors donen el vistiplau. Primerament, tractarem la família de don Rafael i la seua infantesa; així com les poques notícies que es tenen sobre la seua educació i els primers anys de professió. Després, abordarem la seua labor com a doctor a Betxí, quedant en tercer lloc la construcció d'una llar i, finalment, la seua faceta cultural, política i artística.
Agraïsc a totes les persones que he entrevistat per a saber cada vegada més d'aquest personatge il·lustre del nostre poble, en especial als següents integrants de la seua família: Mari Loli Doñate, Jesús Morcillo i María Teresa Zapater. Al mateix temps, voldria aprofitar les últimes paraules d'aquest article per a fer una crida col·lectiva a la col·laboració perquè les persones que recorden alguna cosa reeixida que involucre Rafael Doñate es pose en contacte amb mi, preferiblement a través d'aquesta adreça electrònica: memoria.rafaeldm@gmail.com. En un projecte com aquest, cap esforç és possible per part de l'autor sense l'esforç inicial dels testimonis.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió