top of page
OPINIÓ

No vull recordar, vull ser

Jorge Gumbau Mollar

1 de maig de 2024, a les 7:00:00

Fa un temps m’era impensable imaginar aquesta situació al meu poble. Recorde com si fora ara anar a prendre café amb la meua àvia. Ella sempre es demanava un “tallaet” —perquè als pobles tenim el costum de parlar sempre en diminutiu— i jo un got de “lleteta” amb xocolate —no prenia café perquè sols tenia deu anys—. I allí passàvem el matí, mirant les hores per la finestra que donava al parc limítrof al café. Entre converses molt diverses d’assumptes locals i debatent sobre personatges televisius del moment.


Després, quan s’acostava l’hora de dinar jo l’acompanyava a comprar —en part, perquè sabia que alguna coseta cauria—. Primer anàvem al mercat si era dimecres, allí ma “uela” i alguna amiga buscaven per les paradetes a veure si alguna peça de roba se'ls ajustava bé, compràvem xurros i després ens endinsàvem en les tendes d’alimentació per a comprar fruita i verdura.


Quan acabava la nostra visita al mercat continuàvem la compra i anàvem a ca Ximo a comprar més fruita i alguna cosa de xarcuteria. Recorde les cues en la tendeta, solia asseure'm en una cadira de fusta que tenien al raconet. Després ja ben carregats anàvem cap a casa. Fent el dinar la meua àvia s’adona que s'ha oblidat de comprar llonganisses i em dona diners per a anar a ca Encarna a comprar-ne. 


Recorde com si fora ara l’olor del café de ma “uela”, el soroll de les venedores del mercat anunciant les seues ofertes en veu alta, recorde menjar-me un ou de xocolate mentre feia la cua de la fruiteria, recorde les llonganisses de pasqua d’Encarna. En definitiva, sols em queda el record perquè ja no estan: el cafenet de la Plaça Manuel Escobedo, la fruiteria de Ximo, la carnisseria d’Encarna i a poc a poc el nostre mercat —reconegut ja en la carta pobla— va desapareixent condemnant-se a l’ostracisme. 


Fa un temps m’era impensable imaginar aquesta situació, tal vegada perquè era un xiquet i acostumem a pensar que les coses duren per a sempre. Però, la gota que ha sobrepassat el got ha sigut el tancament del forn de Càndido. De colp el nostre poble ha perdut tres despatxos de pa, pastissos i dolços. En altres paraules, les receptes tradicionals van desapareixent de les nostres taules i són substituïdes per productes homòlegs que no es poden comparar. 


El pa, aliment de déus, en eixa molla tan característica, en eixes puntetes —que a molts els agrada rosegar— va desapareixent sense fer soroll i en les taules s’imposa el pa de les grans franquícies que no és sinó una blasfèmia contra el pa que des de xicotet he conegut. Evoque aquell dia en què vaig comprar l’última barra de pa al forn de Càndido.


M’agradaria no recordar, però em veig obligat a fer-ho i recorde quan podíem comprar el pa, quan encara teníem forn. Quan podíem comprar la fruita perquè encara teníem fruiteria… Sempre valorem quan no tenim.


Quan jo siga vell m’agradaria poder dur als meus nets i netes —si algun dia en tinc— a prendre un café, a conversar, a fer la compra al mercat. M’agradaria fer-lo i imaginar que tal volta no serà així, em fa bullir la sang. No vull recordar, vull ser. 


D’ací la importància de comprar i fomentar sempre el comerç local. A aquests establiments cal ajudar-los econòmicament i socialment perquè naixen i creixen al costat del poble i sempre estaran per ajudar-nos. Cal frenar el despoblament de serveis i comerços —perquè no són empreses— atés que si no ens convertirem en un poble dormitori depenent d’una altra localitat per a existir.


Un dia va tancar el cafenet, l’altra Encarna, l’altre Ximo, l’altre Càndido… Potser demà tanquen les fruiteries, les paradetes del mercat i els forns que resten. Vull accions perquè mai no falte un bon pa damunt la taula.

COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments

Fikirlerinizi Paylaşınİlk yorumu siz yazın.
bottom of page