top of page
LLENGUA
OPINIÓ

La posició dels idiomes al món occidental

Joaquim Meneu

1 de juliol de 2024, a les 7:00:00

L'objectiu per la meua part de pegar-li voltes a la qüestió lingüística no és un altre que la protecció efectiva de la llengua pròpia del territori valencià. Presentaré les meues consideracions sobre la situació a diferents unitats polítiques europees i d'Amèrica del Nord.


Darrere de l'adopció de la COOFICIALITAT veig que hi ha una explicació o una altra distinta segons els casos:


La cortesia del grup majoritari i que ostenta el poder respecte dels que són minoria. Estem parlant d'una fórmula que s'aplica a la pràctica totalitat del territori. Per deixar les coses clares és com si el valencià fora cooficial a Múrcia i Aragó. És el que es practica al Canadà —excepte al Quebec, ja en parlarem— on el francés comparteix drets amb l'anglés, i a Finlàndia on el suec és elevat a la categoria del finés.


Què guanyen els grups majoritaris deixant que una altra llengua campe pel “seu” territori? En primer lloc, s'afavoreix que la població anglòfona o finesa puga accedir millor a la cultura i l'idioma de la minoria, cosa que no està de més en el món en què vivim. En segon lloc, facilita la conservació i promoció de la llengua minoritària per part dels que la tenen com a pròpia.


Estem davant d'una opció interessant sempre que no represente una amenaça per al grup majoritari com efectivament no ho és per a les comunitats citades. Com és lògic no seria intel·ligent deixar entrar en casa el cavall de Troia. Una cosa semblant és dona a les ciutats bilingües de Bèlgica —Brussel·les— i Suïssa —Friburg i Biel/Bienne—. Ací més bé caldria parlar de pactes entre iguals.


L'atorgament, de mala gana, al territori de les nacions sotmeses d'un dret per part d'aquell que ostenta el poder. És la pràctica pròpia dels estats-nació mediterranis —Itàlia i Espanya—.


Efectivament en el primer cas els tractats o acords internacionals posteriors a la Segona Guerra Mundial obligaren l'estat italià a donar unes certes garanties lingüístiques al Tirol del Sud, la Vall d'Aosta i els eslovens de Trieste. A això va contribuir l'agitació en eixos territoris que reclamaven referèndums.


A l'estat espanyol va ser la lluita antifranquista de les perifèries el que va permetre que en la nova constitució quedara reconeguda la cooficialitat del català-valencià, l'eusquera i el gallec, allà on s'ha parlat sempre si queda reflectit en el respectiu Estatut d'Autonomia.


Posats a parlar d'oficialitat exclusiva d'un idioma sobre un territori, deixarem de banda com és lògic país com Portugal i Alemanya on només hi ha pràcticament un grup nacional. Ens interessa, en canvi, descriure els casos de les terres on històricament no s'ha parlat la llengua més generalitzada i beneficiada de l'estat on es troben.


Davant d'aquells que diuen que com que estem en Espanya el castellà ha de ser omnipresent, els direm que a les següents demarcacions l'idioma fort de l'estat no és oficial: el Quebec (Canadà), Groenlàndia (Dinamarca), Illes Aland (Finlàndia) i el Jura “bernois” (Cantó de Berna, Suïssa).


Dels dos primers podem dir que l'anglés i el danés han deixat de ser oficials. Només ho són el francés i l'inuit (esquimal). A les Illes Aland només és oficial el suec, igual que el francés a la part del Jura que continua dins de la sobirania del Cantó de Berna.


Les raons d'esta aparent discriminació han sigut que les llengües tradicionals d'eixos territoris corrien perill de quedar minoritzades per part de les totpoderoses llengües de l'aparell estatal. En general, ha calgut portar una lluita d'amplis sectors de la societat durant més d'una generació per tal d'assegurar la bona salut de la llengua pròpia del territori. L'experiència ens demostra que el més normal és que la cooficialitat porte al domini total de la llengua de més prestigi i en favor de la qual operen els canvis en la demografia.


De tot el panorama descrit la conclusió més lògica és que al nostre territori —a la zona tradicionalment valencianoparlant— s'hauria d'adoptar l'oficialitat exclusiva del valencià. A quebequesos, jurassians i inuits els ha costat molts anys de lluita per a arribar a la situació actual de plenitud de la seua llengua. Si a les primeres advertències i intromissions culturals, polítiques i judicials hagueren abaixat el cap, qui sap com haurien quedat els respectius idiomes.


En resum, dret personal allà on la presència de diverses llengües siga un benefici per a tots els grups humans presents. En canvi, allà on siga necessari que la llengua tradicional quede salvaguardada, dret territorial.

COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments
No s'han pogut carregar els comentaris
Sembla que hi ha hagut un problema tècnic. Prova de tornar a connectar o actualitzar la pàgina.
bottom of page