Rafael Doñate Meneu va nàixer a Betxí l'1 d'octubre de 1911, uns dies després de l'acabament de les festes majors en honor al Crist de la Pietat, quan els seus pares, Josefa Meneu Bovaira i Rafael Doñate Mollar, es trobaven estiuejant en el seu poble. En aquest article ens ocuparem del context familiar del metge betxinenc, incidint especialment en la història dels seus pares i les seues germanes, així com altres persones properes al seu nucli familiar. Per a rememorar coses de fa més de cent anys, no només ens valdrem de testimonis de primera o de segona mà, sinó que acudirem a algunes fonts documentals que complementen el saber que ja no es recorda.
1. Els fundadors de la família.
Josefa Meneu Bovaira i Rafael Doñate Mollar van nàixer, any amunt o any avall, el 1880 a Betxí i les evidències ens permeten afirmar que es van casar entre el 1904 i el 1908, després que unes amigues dedicaren una postal a la "Srta. Josefa" l'agost de 1904 i abans que fora concebuda la seua primera filla Pepa, que va nàixer a maig de 1909. Exactament, gràcies a la col·laboració de la parròquia del nostre poble, que guarda un arxiu històric, hem pogut esbrinar que es van casar el 9 d'agost de 1906.
Abans de contraure matrimoni, Josefa havia obtingut un títol de mestra d'ensenyament superior, expedit pel Ministeri de Foment el 21 de gener 1897, quan aquesta tenia només dèsset anys. La seua vocació per l'educació, ens diu la seua neta María Teresa Zapater, es deu a un rector de Betxí, amb el qual havia estudiat. Un document de la Dirección General de Primera Enseñanza, aparegut el 10 d'abril de 1915 a la Gaceta de Madrid ens informa que tenia una plaça fixa a Betxí, de la qual havia disfrutat des del 1899. Abans, ens ha testimoniat María Teresa, havia impartit classe a El Ballestero (Albacete), potser durant els dos anys entre l'obtenció del títol i el retorn a Betxí.
Per altra banda, Rafael Doñate Mollar, que havia estudiat amb el mateix rector, es va formar per a ser perit mercantil i va obtindre un lloc de feina a l'empresa Corell. En aquesta societat d'exportació de taronges, Doñate feia la tasca d'apoderat mercantil, és a dir, que negociava el preu de les taronges davant de compradors internacionals. Encara que el foier Antoni Corell Abad tenia un magatzem a Betxí, a la poma entre el carrer Trinitat, Comtessa de Vergara, Progrés i l'avinguda Sant Josep Obrer, Rafael havia de treballar a València, cosa que va portar que Josefa deixara de ser mestra al nostre poble i la família s'establira al Cap i Casal.
Un detall curiós és que aquesta mai va abandonar la seua plaça al nostre poble, ja que apareix com a mestra tant en aquell document de la Gaceta de Madrid com al llibre Anuario-Guía de la Provincia de Castellón (pàg. 248), escrit el 1925 per Manuel Bellido Rubert. Vicente Meneu Mollar, el Marxador, afirma que abans d'anar-se'n, Josefa va nomenar una substituta, que no es va quedar amb la seua plaça, potser pel fet que no tenia el títol de mestra. En efecte, els mestres titulars d'aquella època, de les primeres dècades del segle xx, eren ajudats per altres persones que no tenien cap títol. El mateix Vicente ens conta que Josefa va ser ajudada per una cosina amb els joves més rebels, mentre que és sabut que Joaquín Ferrandis Torres ensenyava els alumnes més avançats, els quals, alhora, transmetien el seu coneixement als més menuts.
El fet de residir a València no va impedir que pares i fills passaren part de les seues vacances a Betxí: en la primera meitat de l'estiu estaven a la localitat terolenca de Manzanera, mentre que en la segona meitat venien ací a gaudir de les festes del seu poble. Com sabem, en una d'eixes estances, la de 1911, va nàixer don Rafael, que va ser el fill del mig. La primera filla, Pepa, havia nascut a València el 7 de maig de 1909, mentre que la més jove, Maruja, ho va fer a la mateixa ciutat el 24 de febrer de 1916. A part d'aquests tres germans, Josefa i Rafael va tindre un quart fill, que va morir al cap de pocs dies de produir-se el part i que s'anomenava «Augusto», tot i que per la seua prematura mort va ser recordat com a «Augustito».
El matrimoni Doñate-Meneu va gosar d'una posició econòmica acomodada, cosa que els va permetre tindre una residència habitual, primer, al número 28 de la Gran Via de les Germanies i, després, a la plaça de l'Ajuntament de València, dalt del mític café Casa Balanzá, entre el Passeig de Russafa i el carrer Ribera. A Betxí eren coneguts com «els marquesitos», especialment el pare Rafael, ja que vestia d'una forma molt diferent de com ho feia la majoria dels betxinencs, que eren llauradors.
María Teresa situa l'estil del seu avi en la tradició dels dandis, és a dir, homes del segle xix i xx que es caracteritzaven per la seua posició econòmica, per habitar principalment les ciutats i per posseir coneixements de moda masculina que els permetia anar sempre ben arreglats. Tanmateix, les filles d'aquest no es quedaven curtes en la seua classe, com es pot veure en la segona fotografia: per bé que van a joc, ni duen la mateixa tela exactament, ni els vestits estan confeccionats amb el mateix patronatge.
A part del pis del centre de València, Rafael i Josefa posseïen un xalet a la platja de la Malva-rosa, on es van refugiar durant la Guerra Civil, amb altres betxinencs que van fugir a València a causa de la proximitat del front i que el matrimoni Doñate-Meneu va acollir. María Teresa ens conta que els seus avis no només van acollir amics, sinó coneguts del poble que van trobar al camp de desplaçats improvisat a la plaça de bous de València.
En el context de la València republicana que resistia els colpistes, Rafael va estar gerent del CLUEA, tal com ho relata Manuel Franch Franch al llibre Betxí Any 2000 (pàg. 119). El Consejo Levantino Unificado de Exportación Agrícola s'encarregava de negociar els preus de la taronja en els mercats internacionals, a fi de rebre les més elevades retribucions enmig de la contesa, on els recursos eren escassos. A Betxí, conta Manuel Peirats Blasco, anomenaven aquest organisme «la CULEA», mig per ignorància, mig per fer la broma. A causa d'impagaments, el CLUEA va fracassar en la seua labor i va ser substituït el 1937 per la Comisión Exportadora de Agrios (CEA) del Ministeri d'Hisenda. Durant la seua breu història, Rafael va ser molt ben tractat per aquest organisme, assegura Ana Mollar Doñate. Segons aquesta, cada cap de setmana li proporcionaven un taxi que el tornara a sa casa, que, com sabem, en aquell moment era el seu xalet a la platja.
El mateix Manuel Peirats recorda el mal geni del patriarca dels Doñate-Meneu, ja que l'escoltà de primera mà quan es parava darrere de les taules del café on es jugaven les partides del xamelo. El susdit Manuel Franch Franch en relata una, amb manotada inclosa, on «el marquesito» anava perdent contra don Paco Viguer (Betxí Any 2000, pàg. 119). El seu fill Rafael es divertia preguntant-li com havia anat la partida quan arribava a casa, sabent que era molt mal jugador i que això faria enfadar a son pare. Altrament, Josefa era, per a les persones que la recorden, una dona prudent, que sabia quan havia de reprimir-se una mala paraula. Asunción Franch Serisuelo, amb qui he pogut conversar sobre aquest respecte, bromejava suposant que el caràcter conciliador de la seua tia segona responia al caràcter fort del seu marit.
Per acabar de repassar la figura de Rafael Doñate Mollar, els llibres d'història d'aquest poble li atribueixen dues tasques en l'acte de benedicció de la bandera del Sometent, celebrat el 18 de gener de l'any 1926. Els autors d'Una mirada al passat del nostre poble afirmen que va ser el responsable de fer-ne les fotografies (pàg. 62), mentre que el principal estudiós del tema, Enric Sorribes Roig, al VII Vila de Betxí relata que un tal "Rafael Doñate, el president de la comissió gestora de la subscripció popular, va lliurar una vara de comandament amb empunyadura d'or" (pàg. 19).
No sabem si el pare de don Rafael tenia el do de la bilocació, com Pitàgores, però el cas és que apareix en les fotos que diuen que ell va fer. Si es fixen en la fotografia següent, podran veure a la dreta, a l'esquerra d'un home amb barret, un subjecte amb pèl obscur, ulleres de sol redones i unes prominents entrades, que recorda poderosament a Rafael Doñate Mollar, tenint com a referència la fotografia que encapçala aquest article, de la mateixa època i on apareix amb les mateixes entrades, i la fotografia de 1941, on porta les mateixes ulleres.
2. Les germanes de don Rafael (i el seu germà major).
Pepita i Maruja mai van arribar a viure a Betxí més enllà del temps d’estiueig al nostre poble i van fer la seua vida fonamentalment a València. Pepa, que tenia la carrera de piano, es va casar amb Gonzalo Ronchera Esteller, natural de Sant Jordi, on tenia unes bodegues que van fer fallida. Arran d'això, van decidir anar-se'n al Protectorat espanyol al Marroc, a Larache, concretament, d'on va haver de fugir el 1956 per por a les represàlies quan el Marroc va aconseguir la independència. Finalment, el matrimoni va tornar a València, d'on no havia eixit la seua germana menuda, Maruja, qui s'havia casat després de la guerra amb José María Zapater García.
La història de Maruja tampoc és un camí de roses, ja que a pesar d'haver tingut dues xiquetes sanes, María Teresa i María José, va haver de patir la mort prematura del seu únic fill, Jose María, que va faltar a causa d'una peritonitis deu dies abans de prendre la comunió, el 10 de maig de 1952, quan només tenia set anys. Va ser soterrat al Cementeri Municipal de Betxí amb el seu vestit de mariner. A part, Maruja va patir un avortament, cosa que li va provocar una abundant pèrdua de sang, la solució a la qual va consistir a realitzar transfusions sanguínies. Tan mala sort va tindre que va contraure l'hepatitis C a causa de la transfusió de sang contaminada i va faltar als setanta-tres anys a causa d'una cirrosi.
En el recompte dels integrants de la família de don Rafael caldria reservar un lloc a Vicente Meneu Doñate, el Marxador, que era cosí germà de Josefa i que vivia al carrer de Sant Pere, unes cases més amunt que la dels Doñate-Meneu. El seu malnom li venia de son pare, com m'ha pogut dir el seu fill, en referència a la tasca de marxador en les partides de pilota valenciana al carrer, això és, de portar el compte de la partida i cantar-lo. Tanta era la relació entre la família de Josefa i Vicente, que el dia de sant Vicent les dues famílies se n'anaven a dinar a Montanejos o Eslida. A part, també acudien amics de Rafael Doñate Meneu com Bertomeu i les seues germanes Isabelín i María, que igualment eren família de Vicente Meneu Doñate.
Vicente Meneu Mollar, el seu fill, em contava que son pare va faltar uns dies després de Maruja, i don Rafael li va dir a la seua germana major: «Pepita, ya se nos ha muerto la hermana pequeña y el hermano mayor». Lluny del que pot semblar, no és cap desgavell, ja que Vicente Meneu Doñate va nàixer l'any 1904, només uns pocs anys abans que la primera filla de Josefa i Rafael. De fet, la diferència d'anys entre el Marxador i Pepa és la mateixa que hi ha entre Rafael i Maruja.
Per a dir més, Rafael Doñate Meneu va ser el padrí de la boda de Vicente Meneu Mollar i Encarna Ventura Remolar, pel fet que ho havia sigut en el bateig del primer, com era tradició. El casament es va celebrar l'any 1966 i, entre les fotos que es conserven, la següent mereix ser exposada, ja que apareix don Rafael de cos sencer, al costat del nóvio, així com Vicente Meneu Doñate, darrere, al costat del qual es troba doña Josefa, traient el cap per a aparéixer en la foto. Endemés, no es pot deixar de ressaltar el somrís d'orella a orella dels protagonistes.
Quan es va fer aquesta fotografia, Rafael Doñate Mollar ja havia faltat i encara caldria esperar deu anys perquè ho fera Josefa. Mentre que el seu marit se'n va anar el 20 de març de 1955, als 74 anys, a causa d'un ictus, la mare de don Rafael va deixar el món el 19 d'abril de 1976, als 96 anys. El matrimoni es va establir definitivament a Betxí després que el seu fill decidira fer-ho a finals de la dècada dels quaranta, quan ambdós estaven jubilats. Aquest retorn de bona part de la família Doñate-Meneu a Betxí serà el punt d'arribada del següent article, dedicat a la infància, adolescència i formació de Rafael Doñate Meneu.
Per a concloure aquest primer capítol, és menester mencionar que, en els seus últims anys, Josefa congregava tots els diumenges en sa casa a algunes amigues que havien estat alumnes en el seu breu període d'ensenyament a Betxí. Jugaven a cartes i xarraven. En estiu, treien la taula fora i jugaven al burro, cosa que encara continuen fent betxinenques i betxinencs més joves. Entre les tertulianes de doña Josefa es trobava la meua besàvia, Ana Ferrandis Franch.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió