És un tema molt repetit el de descriure, analitzar, buscar les causes i traure conseqüències de la decadència de l'Imperi romà. No vull fer cap aportació en eixe sentit. Sí que voldria, en canvi, detectar algun paral·lelisme entre el que passà en aquella època i el que està passant ara.
Al llarg d'un mil·lenni Roma exercí el seu domini sense interrupció. Es pot dir que de manera clara des del 200 abans de la nostra era fins a principi del segle III, que és quan les seues fronteres comencen a ser vulnerables. Ara també podem parlar de l'inici de la decadència del món occidental. La Xina serà prompte la primera potència mundial i ja exerceix la seua influència en moltes parts del món. I més països allunyats dels nostres comencen a despuntar i s'equipararan als europeus.
S'atribueix a la corrupció i els vicis la decadència romana. I alguna raó hi ha: la bona vida anava instal·lant-se en aquella societat. Ja no es trobaven prou soldats dins l'Imperi per a garantir la pau interior i fer front als atacs de l'exterior. El sector dels privilegiats no volia perdre el seu ritme de vida i sobre els oficis de la classe mitjana es volia traure més profit. Els tributs augmentaven i a molts els eixia més a compte convertir-se en semiesclaus, almenys el seu senyor els protegiria d'alguna manera. Els colons també la van pagar i la propietat anava concentrant-se.
L'afició a la bona taula no afluixava. Costoses expedicions marítimes a l'Índia en la ruta de les espècies consumien molts recursos. Per una altra banda, els productes mediterranis continuaven venint de lluny, aspecte que va provocar la decadència de l'agricultura italiana i l'opció pel monocultiu en la perifèria. I de tant en tant s’hauria d’obsequiar el poble amb espectacles també costosíssims. Era el panem et circences.
No sé si vos sonarà tota esta història. També ara augmenta el gust per la cuina sofisticada —jo preferisc un plat d'olla o de paella—, els productes venen de l'altra part del món —preferisc el km 0— i s'organitzen espectacles fastuosos —m'estime més una bona tertúlia i un esmorzar amb les amistats—.
Així mateix, estem veient com es fuig de certs oficis. Soc de pensar que tots hauríem de passar per les dedicacions més desagradables en algunes etapes de la vida i no assumir-ho com una condemna, sinó com un acte de solidaritat. Moltes voltes es pensa de seguida en la màquina més adient per a la faena en qüestió, quan és possible que a braços es guanye temps i tot. Suar un poc no és roín, hi ha qui paga per fer-ho.
Ja sabem com va acabar tot fa mil cinc-cents anys: tornada al camp, a l'agricultura i l'autoconsum. Comerç reduït a la mínima expressió. Sort al feudalisme, les abadies, les bones aportacions dels pobles germànics i el paper assistencial de l'Església als pobres, viudes, orfes, malalts i pelegrins.
També els centres de poder van quedar més prop del poble, per a bé o per a mal. No estaria malament que qüestionàrem els centres de poder actual: tant Madrid com Brussel·les acaben afavorint unes minories en perjuí del gros de la població. Al pas que anem acabarem, com passava a Roma, volent ser els peons del tauler d'escacs. L'ideal seria tornar a les estructures de poder de les èpoques d'esplendor dels pobles d'Europa i deixar de confiar en allò que ens volen vendre els manipuladors de l'opinió pública i els aprofitosos del sistema actual.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió