top of page
MEMÒRIA VIVA

La construcció d'una llar

Capítol 4 de l'obra Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu

Ignasi Verche Arnandis

1 de desembre de 2023, a les 8:00:00

Fotografia de Rafael Doñate Meneu amb la seua dona Lola Franch Campos dins del menjador de la casa dels pares del primer. La seua filla Mari Loli sospita que sa mare està tapant-se la panxa, ja que estaria embarassada d'ella. En eixe cas, la fotografia seria de 1963.


Per norma general, els biògrafs posen la seua atenció en els aspectes més reeixits d'un personatge, a la recerca d'allò extraordinari. Tanmateix, en la memòria de les persones no només queda el que escapa de l’habitual, sinó que també es reté l'ordinari i el prosaic. En aquest article tractarem la família que va fundar don Rafael, tot sabent que no n'és una d'excepcional. Com totes, aquesta família té les seues particularitats i els seus trets anecdòtics i curiosos, els quals no podem deixar de banda si volem recollir satisfactòriament la memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu. Com no podria ser d'una altra manera, tractaré aquest tema íntim amb el major respecte possible, fugint del xafardeig i la indiscreció. 


1. De l'enamorament al casament

Rafael va ser fadrí més de la meitat de la seua vida i no es va casar fins que van passar més de deu anys des de l'establiment a Betxí com a metge. Alguns testimonis em van contar que no li van faltar dones que volien casar-se amb ell. Segons Asunción Franch Serisuelo, abans de casar-se amb Lola Franch Campos, a Rafael li va arribar a agradar una xica catalana, la qual finalment es va casar amb Emilio Copes. Per la seua banda, Lola, dita «la Guapa», va tindre a molts homes darrere d'ella després que faltara el seu primer espòs, el murcià Isaac Morcillo. El seu fill Jesús em va dir que quan va estar a Múrcia, després del decés del seu pare biològic, un advocat la pretenia. Emperò, finalment, va tornar a Betxí amb els tres fills del seu primer matrimoni: Ana María, Jesús i Isaac. 


Fotografia del dia del primer matrimoni de Lola. Amb ella es va casar ma tia Maruja Arnandis Ferrandis,  cunyada de Lola per casar-se amb el seu germà Julio. En aquesta foto, cada esposa va acompanyada del seu padrí de bodes. A l'esquerra de la foto, entre Lola i Pepito, el de Serafina, es troba el jove Isaac Morcillo.


 Ja al nostre poble, Lola va obrir una perruqueria a un local propietat de la família d'Ana Mollar Doñate, al costat de la porta falsa de la seua casa, que donava a l'actual avinguda Primer de Maig. Els testimonis afirmen que és necessari que allí es conegueren, ja que don Rafael deixava la seua moto Guzzi al corral d'Anita, al costat de la perruqueria. És clar que abans ja es coneixerien, de vista, com es sol dir, però hauria de ser llavors quan es van començar a veure més sovint. Em va contar Ana Mollar que entre el corral i la perruqueria hi havia una finestreta per la qual Rafael sempre es parava a mirar a Lola abans d'agafar la moto i quan la deixava. 


Extraordinària fotografia on apareix Lola amb les mans en la massa, així com el seu retratista i pretendent.


Entre les històries de l'inici de la relació, es parla de l'efecte que va tindre el fet que Lola es posara malalta i que l'atent Rafael anara a visitar-la prou perquè començaren a tractar-se i fins i tot, a enamorar-se. Endemés, hi havia un matrimoni en el qual la dona era amiga de Lola i l'home, de Rafael: el de Conxa Franch, dita «la Sanz», i Manuel Casimiro. És més que possible que quedaren els quatre i que aquest primer matrimoni intercedira entre els dos perquè es casaren. Tanmateix, hi ha una història d'intercessió d'allò més curiosa, on participa en un lloc protagonista la meua besàvia Ana Ferrandis Franch.


El cas és que Anita també tenia relació amb les dues parts, sent amiga de doña Josefa i tenint una filla casada amb un germà de Lola, com s'ha dit. Es coneix que sabent que per les dues bandes hi havia interés cap a l'altra, els va cridar als dos a sa casa i els va instar a parlar i entendre's. Rafael, em va contar la meua àvia María Pilar, li havia dit a la meua besàvia que, a pesar d'estar enamorat de Lola, temia que aquesta el rebutjara a causa de la seua coixesa. Però res d'això va passar. De fet, Lola tenia en aquell moment un noviet al poble, un home de cognom Saura, i va començar a festejar amb Rafael després d'aquella reunió organitzada per una benigna alcavota. 


No sabem ben bé quan va començar aquest festeig, a diferència de la data del seu casament: el 30 de novembre de 1962. Alguns lectors d'aquesta revista no coneixeran el que diré, però fins als últims anys de la dècada dels seixanta van existir pràctiques d'allò més curioses al voltant dels casaments de vidus i vídues. Era tradició que la gent anara fent soroll per tot el poble amb llanderols anunciant l'enllaç i que es fera una foguera a la casa on es creia que es trobaven els nóvios. Lluny de ser una cosa absurda, responia a una creença religiosa d'allò més arrelada: que el primer matrimoni porta al cel i el segon, a l'infern. En aquest sentit, podria ser algun tipus de ritual que en antropologia s'anomena «apotropaic», això és, que allunya el mal. Siga com siga, era una pràctica que no solia agradar els veïns que s'anaven a casar, ja que els assenyalava i els avergonyia. 


En el cas de la boda de Rafael i Lola, els fills de la segona no recorden la foguera, però Santiago Mollar Franch encara guarda memòria del vernís de la porta dels pares de don Rafael, fonent-se per la calor. Per la seua banda, els nóvios ho va posar difícil als seus veïns perquè s'assabentaren del seu casament, ja que es va produir a les dotze de la nit, d'amagades. Així ho assegura Asunción Franch Serisuelo, els pares de la qual van veure passar pel carrer de Sant Pere, cap a la casa de Josefa i Rafael, els nóvios i alguns familiars com Vicente el Marxador i les germanes de l'espòs. 


Amb els anells enfundats als dits anuals, Lola i Rafael se'n van anar de lluna de mel a Madrid. Com que cap dels dos tenia el carnet de conduir, el taxista de confiança de don Rafael els va dur, deixant abans Ana María, Jesús i Isaac a la seua tia, que vivia al poble de La Herrera (Albacete). A la capital d'Espanya van visitar vàries vegades el Museu del Prado i es van apropar al Valle de los Caídos, actualment anomenat «Valle de Cuelgamuros», i al pròxim monestir d'El Escorial. Naturalment, aquest itinerari va ser ideat per Rafael, que tenia inquietuds culturals més elevades. Per la seua part, Lola, em contava el seu fill Jesús, es queixava que no la va dur a sopar ni una sola vegada en aquell viatge. 


2. La vida a la nova llar

Quan van tornar a Betxí, Rafael ja tenia comprat un solar als pares de Lola darrere de la casa d'aquests, que estava al carreró del carrer Sant Antoni. El solar donava a l'avinguda José Antonio, on se situaria la façana principal de la casa que volia construir. Per bé que van intenvindre professionals en el projecte, Rafael va ser l'encarregat de dibuixar els plànols i distribuir els espais. En un acte de deferència amb els seus sogres, aquest va deixar un passadís entre sa casa i l'avinguda perquè pogueren anar al llavador que hi havia a l'encreuament amb el camí Les Vinyes.



Rafael amb Jesús i Ana María, en una de les primeres fotografies a la casa nova, potser abans d'acabar-se.


Fotografia, segurament contemporània a l'anterior, de Lola al terrat de la casa nova, també per acabar.


Mentre la casa es construïa, la família Doñate-Franch va viure a la casa del carrer Sant Roc. En eixe context, Rafael es va fer la fotografia amb la seua dona que es troba al començament d'aquest article. Aleshores, Rafael ja hauria adoptat els tres fills de Lola, sent, a efectes legals, son pare. De fet, va ser ell en gran mesura qui s'encarregà d'educar-los, infonent-los els seus valors cívics, religiosos i relacionats amb l'alimentació saludable. Els va tractar igualment que va fer amb la seua única filla biològica: Mari Loli, que va nàixer el 5 d'octubre de 1963. Evidentment, don Rafael va assistir la seua dona en el part, conservant aquesta foto feta immediatament després: 



 La xicoteta Mari Loli no només va ser educada pels seus pares, sinó que també recorda les lliçons religioses de la seua àvia Josefa. Aquesta li deia: “Cuando levanten el cáliz, tú para dentro tienes que decir: «A mi dios alzan. Yo no lo veo. La hostia consagrada, la sangre verdadera, perdonadme mis pecados como los perdonásteis a la Magdalena»”. Endemés, quan tronava li cantava l'oració de San Bartolomé, que és aquesta: 


San Bartolomé por un camino se fue, y a Jesucristo encontró y Jesucristo le preguntó: 

–Dónde vas, Bartolomé?

–Con vos voy y con vos iré. 

–Pues si vienes conmigo te daré un don, que no he dado ni a mujer ni a varón. En la casa que digan tres veces tu nombre no caerá rayo ni centella. Ni mujer morirá de parto ni niño de espanto. Y el demonio tentador nunca saldrá vencedor. 

San Bartolomé, San Bartolomé, San Bartolomé.


Fotografia de Josefa amb la seua neta a la casa del seu fill, immediatament posterior al naixement de Mari Loli.


El seu bateig es va celebrar el 8 d'octubre de 1963 a l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels de Betxí. El sacerdot encarregat de l'administració del sagrament va ser Eugenio Meseguer Ferrás, mentre que els padrins van ser els seus cosins majors: María Teresa Zapater i Rafael Gonzalo Ronchera. És curiós, almenys per a l'autor d'aquest assaig, que en cap de les fotografies que es conserven de l'acte apareixen els progenitors. En el cas de Lola, és raonable que no ho faça, ja que el bateig es va celebrar tres dies després del seu part. I en el cas de don Rafael és possible que el seu ofici li impedira l'assistència. 



Dinar familiar celebrant el bateig de Mari Loli. A l'extrem inferior esquerre es troba el tio Julio Franch, pare de Lola i Julio, l'home que apareix dret a la dreta. Julio, com la seua dona Dolores, eren originaris de Sucaina i van emigrar al nostre poble. Naturalment, don Rafael no apareix perquè és el fotògraf.


Per bé que atenia en la casa de la carretera les urgències que li venien, Rafael va mantindre la seua consulta a la casa de sa mare. D'aquesta manera, la planta baixa de la primera casa va quedar ocupada per la perruqueria de Lola, que només va haver de traslladar-la uns metres al sud. Al mateix temps, Rafael va continuar guardant la seua moto Guzzi al corral d'Anita, segurament, perquè no tindria un lloc adequat a la seua nova casa. 


Fotografia presa per don Rafael davant de la casa de l'avinguda, on es pot veure a Ana María Morcillo agafant el carro de Mari Loli, model Vedette 700. La dona del fons és Lola, mare d'ambdues.


En aquella casa es van dur a terme celebracions de tota mena, però els seus fills destaquen el dia de sant Rafael, 24 d'octubre, en el qual molta gent del poble anava a vore'l a sa casa per a felicitar-lo. Per a agrair-los la seua visita, la família comprava tota mena de menjar: pastissets, ximos, coques de tomata, papes, cacaus, ametles i entrepanets farcits d'una gran varietat de coses. Per si no fora poc, també compraven begudes amb gas, que, excepte en eixos moments, mai entraven a casa. Jesús testimonia així la vivència dels xiquets de la casa en aquell dia de celebració:


Desde el patio de luces de la casa veíamos, a través de la ventana que daba al salón, a todo el mundo comer, reír y beber, mientras a mis hermanos y a mí se nos hacia la boca agua, viéndolo todo, sin poder probar más que un bocadillito de sobrasada con queso o cualquier cosa así, de lo mucho que había preparado, cuatro papas y unos pocos cacahuetes.


En aquest punt, seria interessant abordar un dels aspectes més reeixits del caràcter de don Rafael: la seua difícil relació amb el menjar. Mentre que els seus fills devoraven tot el que se'ls creuava per davant, el pare de la família era molt poc menjador. Al matí, conta Jesús, es bevia un got d'aigua calenta on havia dissolt un dit de llet condensada i es menjava una torrada amb sobrassada que fonia en una paella. Per a dinar, saforejava un poc el plat que tocara i menjava una fracció molt xicoteta d'ell. Per a sopar, sempre es menjava un plat de sèmola, que mastegava llargament, com feia en la resta de les menjades.


I per a berenar, recorda Vicente Meneu Mollar, es menjava un ou cru. Així presenta aquest fet el seu fill Jesús: "No es de extrañar, pues, que tuviese la costumbre de romper un huevo, ponerlo en un vasito y bebérselo crudo, del tirón, porque era la única manera que él consentía de tomar una cosa nutritiva". I continua: "Esa fue una costumbre que adquirió, siendo muy joven, cuando su madre descubrió que era la única manera de darle algo que le alimentase". El major tiberi que es permetia en tota la setmana era un entrepà de tarmenetes fregides que es menjava el dissabte al matí, ens ha contat Mari Loli.


A taula, sempre feia servir uns coberts de plata que li van regalar per a la comunió. En aquest sentit, i parlant més generalment, es podria dir que don Rafael era un home de costums arrelats i inamovibles. Sempre seia al mateix lloc en taula i al saló, ensenyava els seus fills a tallar les taronges i el formatge, entres altres aliments, de la forma que considerava ser l'única correcta. A més a més, no li agradava que els altres tocaren les seues coses. Sempre estaven regalant-li propaganda de farmacèutiques, així com puros i licors, els quals guardava gelosament a la seua habitació per a després no fer-ne ús.  


La gent que no formava part de la seua família més pròxima, el descriuen com una persona seriosa i poc parladora. Fins i tot algú ha afirmat que tenia un caràcter fort, cosa que la seua filla Mari Loli desmenteix rotundament. Certament, ella el va conéixer més dins que casa que fora d'ella. Portes endins, son pare era d'allò més «artista», com diu aquesta. "Un dia igual et feia el paper de borratxo, perquè li pegava per fer-lo, i era un borratxo total, que si algú del poble l’haguera vist, no l’haguera conegut". Endemés, a casa hi havia un magnetòfon on enregistraven cançons que cantava Lola i poemes que recitava Rafael.


A part, li agradava contar acudits i entretenia els seus fills de moltes formes, com per exemple, posant-se una granera de palla al nas i fent malabarismes. Com hem vist en l'article anterior, fora de casa també contava bromes i ací en va una altra contada per Santiago Mollar Franch, que va ser veí seu des que se'n va anar a viure al número 50 de l'avenida José Antonio. Don Rafael tenia un hort conegut per la dolçor de les seues taronges i ningú s'explicava com era possible que estigueren tan bones. Un dia el pare de Santiago, Manuel, li va preguntar què hi feia i Rafael li va dir que no posava adob de cap classe, sinó sacs de sucre. 

COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments
Couldn’t Load Comments
It looks like there was a technical problem. Try reconnecting or refreshing the page.
bottom of page