top of page
HISTÒRIA

La conquesta de Xarq al-Àndalus per la Corona Catalanoaragonesa

Xavi Mesado

1 de maig del 2024, a les 7:00:00

La societat catalanoaragonesa havia iniciat des del segle X, si no abans, una lenta, però progressiva expansió territorial que l'havia portada des de les valls pirinenques a la Catalunya Nova i el Bajo Aragón a la fi del segle XII. Però també l'havia portada per les terres occitanes del nord fins a la Provença, animats per aquest caràcter expansiu i agressiu intrínsec al model de funcionament de la societat feudal. 


És per això que podem considerar la conquesta de Mallorca i de València durant el segle XIII com una etapa més d'aquest procés, simultània a les conquestes castellanes i portugueses sobre Andalusia Occidental i l'Algarve, respectivament. 



La possibilitat de nous atacs cristians a partir de la dècada de 1220 va arribar amb l'inici d'una guerra civil en el món musulmà quan els grups dirigents andalusins es van rebel·lar contra l'imperi almohade.


Les dissensions internes i les insurreccions de l'oligarquia musulmana van accelerar la fi de la dominació almohade en les terres valencianes que es van fragmentar novament en dos regnes: mentre el sud del Xúquer era ocupat per Ibn Hud de Múrcia, el nord del país passava a les mans d'un membre de la família dels Banu Mardanis, Zayyan, després d'expulsar de València a l'últim governador almohade, Zaid Abu Zaid. Aquesta inestabilitat de la classe dirigent musulmana que repercutia en la seua capacitat defensiva, va facilitar finalment la conquesta cristiana. 


En la governació de València i tancat entre el Xúquer i el territori cristià va quedar aïllat l'únic governador almohade de la zona, el Zaid Abu Zaid qui, en expandir-se la revolta entre els musulmans valencians encapçalats per Zayyan ibn Mardanis, va buscar la protecció de Jaume I amb el qual va signar un pacte l'abril de 1229. 


En aquest moment es podria dir que de fet va començar el procés de control i ocupació cristiana de les terres valencianes, perquè segons l'acord signat es creava una espècie de protectorat cristià sobre un reduït territori musulmà governat per Abu Zaid i centrat en les comarques de l'Alt Palància i de l'Alt Millars i limítrof a les terres cristianes reals de la comunitat de Terol.


Frescos de la conquesta de Mallorca per Jaume I. Museu Nacional d’Art de Catalunya


Després de la conquesta de Mallorca al final de l'any 1220 es van produir altres fets, també autònoms, a la frontera musulmana. Un va ser el lliurament dels musulmans de Morella a Blasco d'Alagón entre Nadal de 1231 i començaments de 1232 i, al mateix temps, la conquesta del castell d'Ares pels cavallers de les viles de Terol.  Sens dubte la guerra civil a la València islàmica havia propiciat aquestes possibilitats de generar senyorius particulars o conquestes bèl·liques i solament a partir d'aquest moment sembla que la monarquia decideix prendre la iniciativa de la guerra contra els musulmans i organitza en la primavera de 1233 la campanya contra la ciutat més gran situada al nord de València, Borriana. 


Més al sud les terres d'Alacant, Elx i Oriola van passar a formar part del Regne de Múrcia, incorporat al seu torn a la Corona de Castella, fins que el 1304 van ser annexionats definitivament per Jaume II que va establir en el curs del Baix Segura la nova línia divisòria entre els dos regnes.



La primera etapa: Descendint des de Terol i pels dominis d'Abu Zaid, la via més segura, Jaume I va assetjar Borriana durant un parell de mesos i la va rendir el 16 de juliol de 1233, va expulsar als veïns musulmans i va procedir a un primer “repartiment” de cases i terres. 


El protagonisme real és cada vegada més evident i, així, el veurem negociant la rendició d'altres castells com el de Peníscola o donant-li'ls a la noblesa com el de Xivert, Cervera, les Coves, etc. Encara així quedaran molts llocs protegits temporalment com a nuclis islàmics autònoms; aquests són els casos d'Eslida, Onda, la Vall d'Uixó, etc. 


La segona etapa: Va ser la conquesta de les comarques centrals amb la capital valenciana. Llavors el protagonisme real ja és absolut i la noblesa pren el paper més clar de beneficiària de les donacions reals, mentre comença a augmentar la presència de gent popular que participa en la guerra i serveix directament al rei a canvi d'un patrimoni de terres. 


La campanya de València s'estén entre la primavera de 1236, quan Jaume I estableix una guarnició al Puig, i els últims dies de l'estiu de 1238, passant per la batalla del Puig l'agost de 1237 i el setge de la ciutat de València entre abril i setembre de 1238. 


Aquest setge va ser la campanya militar més important de les dutes a terme en aquesta conquesta i fins a aquest moment, Jaume I va patir molts i greus problemes per a aconseguir tropes suficients fins a arribar a rendir la ciutat, tan sols molt lentament van anar arribant nobles i peons d'altres ciutats reals.


Taula central del retaule del Centenar de la Ploma de Marçal de Sax que representa la Batalla d’El Puig. 

Victoria and Albert Museum de Londres 


Finalment, el 28 de setembre es rendeix Zayyan a Jaume I i entra triomfal en la capital el 9 d'octubre. Això, li permet controlar tot el procés de “repartiment” de la ciutat i el seu terme, després de l'expulsió quasi generalitzada dels veïns musulmans de l'interior del recinte urbà. La frontera va quedar marcada en el riu Xúquer, amb una treva bèl·lica de set anys i, al mateix temps, tots els castells i viles situats a les comarques de l'interior, dels Serrans a la Ribera Alta, van quedar controlats per Jaume I. 


Detall de l'entrada de Jaume I en València, en el castell d’Alcañiz


La tercera etapa: Comprén totes les terres situades al sud del Xúquer fins a la frontera amb la Múrcia castellana, delimitada en diversos tractats del segle XII i ratificada en la línia de Biar-Bussot en el pacte d’Almirra de l'any 1244. Prèviament, s'havia produït la rendició del castell de Bairén a Jaume I el 1240 o principis de 1243; finalment, en la primavera de 1244 que es va produir una altra campanya militar important, aquesta vegada contra la ciutat de Xàtiva, així com el pacte amb el musulmà al-Azraq sobre la submissió de les muntanyes entre l’Alcoià i la Marina, l'ocupació de les terres frontereres de Dénia i, finalment, de Biar el febrer de 1245. 


Amb això acaba la conquesta militar del territori valencià pactat amb Castella, però no el control definitiu del país, especialment de la meitat meridional. Així les terres d'Alacant, Elx i Oriola van passar a formar part del Regne de Múrcia, incorporat, al seu torn, a la Corona de Castella. 


Després del fracàs dels últims intents de resistència, com la revolta protagonitzada per al-Azraq entre 1247 i 1258, la població musulmana va ser desallotjada de les ciutats, i les seues cases i propietats van ser repartides entre els cristians; quedant confinats a les valls de l'interior, sota el domini directe del rei o dels nous senyors feudals. 


Més al sud les terres d'Alacant, Elx i Oriola van passar a formar part del Regne de Múrcia, incorporat al seu torn a la Corona de Castella. El nou regne solament aconseguirà els límits històrics definitius amb la integració de les comarques d'Alacant, Elx i Oriola durant l'any 1296, amb Jaume II que va establir, definitivament en 1304 en el curs del Baix Segura, la nova línia divisòria entre els dos regnes cristians.



COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments

Comparteix la teva opinióSigues el primer a escriure un comentari.
Es el logotipo de la marca

Segueix-nos en:

©2023 per SomBetxí.

  • Instagram
  • Facebook
  • TikTok
  • Youtube
bottom of page