Després que al número anterior s’haja consolidat l'atenció al sector agrari, m’agradaria que la tribuna periodística local servira per a desplegar opinions diverses sobre un mateix tema, iniciar en certa manera un diàleg escrit.
Sense eixir de la nostra agricultura el primer podria ser: ¿interessen més les finques grans o per contra hem de mantindre les estructures actuals? Jo mateix vull conversar amb el que vaig escriure fa cosa de mig segle en una de les primeres edicions de “Solaig”, la premsa local dels anys setanta.
Influït per les xarrades que ens donaven els tècnics del Ministeri d’Agricultura, que venien periòdicament a Betxí, vaig fer una investigació sobre la dimensió de les parcel·les del regadiu local i vaig arribar a la conclusió que la mitjana estava al voltant de les quatre fanecades. A continuació vaig escriure l’article en què feia un al·legat en favor de la concentració parcel·lària.
És clar que hui les condicions del camp valencià no són les mateixes, i, per tant, l’article no podria ser igual. Han canviat el reg, la sensibilitat mediambiental de la societat, el mercat amb la pertinença a la Unió Europea i més coses. S’ha de constatar que en aquella època la diferència en el preu pagat per la fruita d’any en any era prou menor que ara. Les collites no es quedaven penjant de l’arbre ni eren regalades com passa en l’actualitat. Encara que la política agrària era igual d’escassa que ara, hem de reconéixer que es podia esperar més de la integració europea i del pas dels anys en favor de l’activitat.
Soc de l’opinió, que alguns podran discutir, que les finques grans només són interessants per al que té la fruita ben col·locada al mercat. En cas contrari són un perill per al propietari, una imprudència davant la volatilitat del mercat. També poden ser un risc per al comerciant que pot adquirir la collita en èpoques de demanda estancada -en eixa situació les cooperatives es poden preguntar si ho envien tot o deixen de collir-. En les circumstàncies actuals és millor posseir poca terra, unes cinc, deu o quinze fanecades i cultivar-les directament com a segona ocupació. És el que ja està passant i és la manera d’actuar prudencialment, sense exposar un gran capital i buscant un benefici curt però segur uns anys per altres. I si a més t’agrada la faena i et procures fruita i hortalissa i llenya per a casa, millor.
Es tracta d’objectius modestos, però naturalment seria diferent si els que manen a Madrid o Brussel·les buscaren més el benefici dels citricultors que no el d’altres actors implicats. L’actual política agrària penalitza precisament una de les poques opcions viables en la pràctica, com és el propietari de poca terra, perquè el priva de les ajudes comunitàries o l’obliga a tràmits burocràtics evitables. Ajudes comunitàries que són ridícules al costat dels diners que s’aboquen en altres cultius i territoris. Segur que en els despatxos oficials estaran fregant-se les mans veient com les particions de les herències de les famílies valencianes fan que els isca la festa encara més barata. Però no dedicaran un euro a facilitar per exemple la compra de finques colindants per a evitar el minifundisme extrem, que diuen que volen que se supere.
Mentre els valencians no estiguem en un estat que siga valent com per a vetar certes decisions comunitàries, les opcions que tenim com a cultivadors de la terra continuaran sent ben escasses.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió