top of page
ACTUALITAT

Entrevista a Rafel Mollar i Gumbau

Antoni Meneu i Gaya

2 de juny de 2024, a les 7:00:00


Parlem amb Rafa Mollar al Palau de Betxí on està a punt de presentar el seu últim llibre “La noia que mira la mar”. Per als qui no el coneixeu, Rafa, és un betxinenc (els cognoms no enganyen), que ja fa uns quants anys que viu a Arenys de Mar (Barcelona), on ha desenvolupat la seua professió de professor de secundària en l’especialitat de Física i Química. En l’actualitat —feliçment jubilat— dedica part del seu temps lliure a escriure, aprendre alemany, fer xarrades de física quàntica, continuar amb el cuquet de fer classes, deixar-se veure per l’Ateneu arenyenc i visitar —no tant com caldria— de tant en tant els parents i amics de Betxí.


Bé, ens interessa saber coses del seu tarannà d’escriptor. Així que sense més preàmbuls comencem amb les preguntes.


1. Des de quan escrius i per què? 

No ho sabria precisar. Tinc la sensació que des de sempre, des de sempre quan ja havia aprés l’ortografia i la gramàtica imprescindible, és clar. Potser cap als catorze anys quan em vaig incorporar en un grupet dirigit per Joaquim Ventura que féiem una revisteta local anomenada Solaig. Hi vaig fer algun escrit de pes, fins i tot amb fragments poètics. Tot en castellà, evidentment. Després, de la mà dels germans Meneu i Gaya, vam descobrir que la nostra llengua també s’escrivia i començàrem a fer les primeres temptatives ja en una altra revista que editàvem l’Agrupació Cultural Terrer i on participàvem un grapat de joves, cabíem en un taxi. També escrivia de tant en tant cartes al director en periòdics i revistes. Tot d’escrits dispersos i curts.


El primer relat llarg i amb pretensions literàries el vaig fer ja tard, el 2010 (tenia doncs cinquanta-dos anys). Fou la crònica d’un viatge familiar que vam fer a la Rivera Maya (Mèxic). A partir d’ací vaig entrar en una mena de febrada i ja no he parat.


2. Avui en dia és difícil publicar un llibre? Com es fa? 

No, no n’és gens de difícil, sempre que tingues els quartos per fer-ho. Qualsevol pot autoeditar-se un llibre que haja escrit. Hi ha qui fa micromecenatge… De fet, és tan fàcil que crec que es publiquen molts llibres, diria que massa llibres. Això en si no és negatiu, passa, però que molts d’aquests llibres, com que no (…) passat cap mena de filtre, són llibres que no tenen la mínima qualitat exigible. I que conste que estic parlant d’una “malaltia” amb el risc de també jo ser-ne portador i no saber-ho.

3. Quina és la principal font d’inspiració? 

En el meu cas la vida que m’envolta, les vivències experimentades… tot això, més una dosi d’imaginació i de recrear ficcions al teu cap, et poden posar a l’abast un argument amb prou carn i greix perquè en surta una bona novel·la.


4. De quin llibre estàs més orgullós i per què? 

Hauré de dir que de tots quatre. Perquè cadascun té peculiaritats que el fan ser singular, que li donen segell propi i que tan difícil m’ho poseu si n’he de triar un. A veure si m’explique. El primer, Beta Pi en paral·lel, barreja literatura amb física quàntica i relativista, també enginy i matemàtica. Ací em vaig deixar endur pel meu vessant científic i això li confereix un encant especial. El segon, Anacolut, és una novel·la psicològica que considere està molt ben travada i on apareix un personatge, una baronessa, que és un pal de paller, i un pal de paller encantador, a més a més. Del meu llibre de les 50 maratons barrejat amb relats del Constitucional, n’estic molt satisfet tant pel resultat com perquè és un llibre escrit en un període dilatat de temps (50 maratons no es fan en dos o tres anys). A més m’hi destape amb apunts autobiogràfics que li donen un color especial, un caliu entranyable. I aquest darrer llibre, La noia que mira la mar, potser perquè la gent ja em coneix, està tenint una gran acollida. Crec que és una gran novel·la que a més en són dos en una. Tot plegat una cosa rara, com a mi m’agrada fer les coses, com si jugués amb el lector, però que és el mateix lector qui veu al final que ho encaixa tot.


5. T’has presentat a algun premi literari. N’has guanyat algun? 

Sí, sempre que he escrit un llibre, abans de publicar-lo, l’he presentat en algun premi literari, però no n’he guanyat mai cap. Senyal que sempre n’hi havia algun de millor o que això dels premis literaris va com va. No deixa de ser sospitós que sovint el guanyador siga algun mediàtic… Només un relat que vaig presentar als premis Ciutat de Tarragona de narrativa curta va arribar a finalista i va eixir publicat en el llibre que editen on, a més del guanyador, s’editen els 9 o 10 relats finalistes. He guanyat en diferents ocasions algun premi i certamen literari però d’àmbit local.


6. Importància de l’espai on vius (Arenys de Mar, Betxí...) en els teus llibres? 

Total! Si exceptuem Anacolut, que transcorre al Penedès i tracta del món del vi, dos mons que coneixia molt poc i en què vaig d’haver de documentar, en la resta gairebé no em moc fora de l’abast del meu campanar (el d’Arenys o el de Betxí). 


7. Quins escriptors t’han agradat més o t’han influït més?

He llegit molt i variat i fer una llista de noms és acceptar el risc que en deixaràs algun fora que potser també hi hauria de ser. Tanmateix, posats a dir noms: Salvador Espriu, Baltasar Porcel, Josep Maria de Sagarra i Jesús Moncada. D’aquest quatre crec que m’he llegit gairebé tota la seua obra completa, formen el podi. El cor del senglar i Camí de Sirga els he llegit no menys de tres vegades cadascun. Després, tot i que ja a més distància, també puc dir que m’han influït Victor Hugo, Benito Pérez Galdós, Philip Roth... Veig que no hi ha dones, ho sent, però podria afegir-hi la Mercé Rodoreda i les meues lectures de joventut que són la gairebé totalitat de les novel·les de l’Agatha Christie.


8. Fas referències, de vegades, a situacions polítiques o lingüístiques actuals. Per què? 

Sí, sovint. Perquè visc en un país dissortat i em trobe envescat en les circumstàncies actuals. I cadascú viu l’època que li ha tocat viure. El poeta Martí i Pol ho expressa molt bé quan diu que no podem desertar, has d’ocupar el teu lloc perquè només tu pots ocupar-lo. Moltes d’aquestes coses queden reflectides en les meues ficcions o no tan ficcions (perquè 50 maratons és autobiogràfic), sovint hi prenc partit, em mulle per opcions concretes.


9. De què va el teu llibre “La noia que mira la mar”? 

Són dues novel·les en una. La novel·la la protagonitza en Joan Guasch que, per definir-ho breument, és un personatge amb baixa autoestima i que podem encasellar entre els perdedors. La lluita que emprén per refer ponts trencats amb l'exdona i els fills. Té aficions literàries i ha escrit una novel·la de lladres i serenos que no pot editar perquè no té els diners i a les editorials li tanquen les portes. Decideix enviar la novel·la per capítols setmanals a la seua llista de contactes. Hi apareix, també, el flux de correus i missatges que intercanvia amb alguns lectors (els anglesos en diuen feed-back). O siga: dues novel·les, una dins de l’altra, i les notes relacionades que es manega amb els lectors.


10. Tens al cap altres llibres i històries? 

Ara mateix no, i em sap greu. Però això és com el caçador quan va pel camp, sempre té l’escopeta a punt perquè la llebre pot saltar a la impensada. De fet corrent maratons se m’ha ocorregut més d’un argument de coses que després he escrit. La trama de Beta Pi, per exemple, se’m va ocórrer fent flexions al gimnàs. Jo estic amatent perquè la guspira pot saltar en qualsevol instant.


COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments
No s'han pogut carregar els comentaris
Sembla que hi ha hagut un problema tècnic. Prova de tornar a connectar o actualitzar la pàgina.
bottom of page