Fa ja huit mesos va aparéixer en una flamant revista anomenada «Som Betxí» un article que portava per títol «Un esforç per a recordar». Havia estat escrit a correcuita, esperant a figurar al primer número d'aquella publicació periòdica, que havia sigut concebuda com un projecte per a donar veu a betxinencs i betxinenques amb inquietuds culturals, polítiques i d'altres tipus.
Eixe projecte el sentia tan meu que vaig preocupar-me de participar tan activament com vaig poder, esdevenint maquetista de l'edició en paper quan va ser possible fer-la i enviant mes a mes un article nou, emmarcat dins del pla d'un llibre que s'havia d'anomenar «Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu». Els seus capítols centrals ja han aparegut i ara només em resta concloure la tasca tan adequadament com puga.
Vull presentar ací la conclusió d'aquell llibre i els seus agraïments, no sense abans haver tret a col·lació una qüestió que necessite plasmar ací. Es tracta d un problema que em persegueix des del principi de la concepció d'aquest projecte de memòria viva. A tots els escriptors els agrada publicar i jo no en soc una excepció. Un llibre sempre satisfà més que la fragmentació de tota una obra en xicotetes porcions d'aparició mensual —qui ho pot dubtar?
A banda, hi ha bones raons per a editar un volum que reunifique els articles publicats ací: moltes persones que no ha tingut accés a la versió en línia de Som Betxí podrien llegir parts que desconeixen, això sense tindre en compte que altres tampoc coneixen la versió en paper, més recent. Endemés, hi ha fotografies inèdites que podrien aparéixer en un futurible apèndix i resten per esmenar errades que no he pogut corregir en l'edició en paper.
Aquesta feina de publicació pot quedar a càrrec meu, però també podria comptar amb la implicació d'entitats locals que han editat llibres en el passat, com l'Ajuntament o Ruralnostra. Siga com siga, amb tota seguretat, la publicació serà a demanda, imprimint-se tants volums com llibres es reserven. En aquest sentit, els demane a tots vostés, lectors i lectores de Som Betxí, que tan regularment han llegit els meus articles, a estar al corrent de les novetats sobre aquest tema. Aquest projecte no està del tot culminat.
1. Conclusió
Rafael Doñate Meneu va ser un reconegut metge betxinenc, però va ser molt més que això. Provenia d'una família burgesa de Betxí que es va establir durant la joventut d'aquest a València. La malaltia que va patir a la cama dreta li va generar la curiositat suficient per a estudiar medicina al Cap i Casal, on passaria amb la seua família la Guerra Civil. Acabada aquesta i graduat l'any 1945, va exercir uns anys com a metge al Palmar, prop de l'Albufera. A causa d'una altra malaltia, una tuberculosi pulmonar, Rafael va decidir tornar al nostre poble per a curar-se i, després, per a ser metge privat ací. Als anys de treballar entre els betxinencs i les betxinenques, va conéixer una dona, Lola Franch Campos, amb la qual formaria una família. Al nostre poble, va participar activament en el món de la política i la gestió, així com es va moure en moltes facetes de la cultura d'aquell moment. Per acabar, va conrear la pintura, el dibuix i la fotografia, demostrant les seues capacitats artístiques més enllà de les seues habilitats a la consulta.
En aquesta obra, hem buscat traure a la llum records privats i memòries insuficientment compartides a fi d'oferir als habitants de Betxí una aproximació a qui va ser aquell metge tan sabut i tan volgut. Com hem emfatitzat bastament al pròleg, aquest assaig de memòria viva es queda lluny de l'exhaustivitat, de l'objectivitat i de l'exactitud. Ni ha estat escrit per un historiador ni els testimonis que s'empren són màquines de registrament d'informació. Si volem filosofar sobre això, hem de dir que, en general, les empreses humanes són delicades i fal·libles, per bé que això no ens impedeix buscar-les zelosament siga per a un èxit, siga per a un fracàs. Espere haver tingut amb aquesta Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu un èxit relatiu, el suficient almenys per a ser reconegut per la feina feta.
2. Agraïments
El meu primer reconeixement en aquest punt és per a la família de don Rafael, que m'ha ajudat en tot el que ha pogut i més. Mari Loli va ser la primera a donar llum verda al projecte i amb ella m'he entrevistat diverses vegades, cosa que em va permetre assabentar-me de coses que ni imaginava del metge betxinenc. Després, vaig contactar amb Jesús, qui em va donar un punt de vista que complementava el de la seua germana. Ell em va donar una bona porció dels documents gràfics que he ensenyat. Per a acabar, Maria Teresa Zapater ha estat el testimoni fonamental perquè coneguem la infància i joventut del seu oncle Rafael. A través del seu germà, també he sabut coses gràcies a Ana María Morcillo, a qui quede igualment agraït.
A part, he col·laborat amb familiars més llunyans de don Rafael, que han posat el seu gra d'arena en l'exploració de la història d'aquest personatge del Betxí del segle xx. Pense en Vicente Meneu Mollar, el Marxador, en Ana Mollar Doñate i en Asunción Franch Serisuelo. Per ser gent major, he estat assistit per familiars seus, com la dona de Vicente, Encarna Ventura Remolar, la filla d'Asunción, anomenada Asunción Ventura Franch, la filla d'Anita, Ana María Meneu Mollar i les seues nebodes Amelia Mollar Gumbau i María Josefa Montroy Meneu. A tots i totes quede agraït per la seua bona disposició a ajudar en allò possible. Ha estat un honor i un plaer conéixer-los i conéixer-les.
Com aquests, altres veïns de Betxí han contribuït en allò que recordaven de la forma més lloable possible: María Pilar Agramunt Herrero, Juan Alcalá Grifo, José Almela Martínez, Joaquín Balaguer Torres, Carmen Bielsa Franch, Francisca i Virginia Doñate Gozalvo, Carmina Franch Arnandis, Santiago Franch Mollar, Ximo Grifol Martínez, Catalina Jiménez Pérez, Carmen Melchor Ventura, Manuel Peirats Blasco, Juan José Roca Barrera, Encarna Ventura i Maria Vilar Doñate.
Per altra banda, he comptat amb el suport de l'Ajuntament de Betxí, qui m'ha cedit l'accés a l'Arxiu Històric del poble, on he pogut complementar la memòria viva de don Rafael amb un poc d'història, que es troba empresonada, esperant ser coneguda, entre els documents guardats a la Casa de la Cultura. Quede agraït, llavors, als treballadors d'aquella institució, María Pilar Quijada Franch i a Jorge Taurá, que em van donar totes les facilitats per a treballar.
Pel costat de la història, també estic agraït amb els que han dedicat el seu temps a preservar el saber sobre el passat de Betxí: Manuel Franch Franch per Betxí Any 2000 i XXV Años de Paz en Bechí (per bé que siga propaganda franquista), Ferran Nebot i Xavier Mesado per Evolució urbana de Betxí i Enric Sorribes pel seu treball A propòsit d'una fotografia d'un acte del somatén en 1926 publicat al VII Vila de Betxí. Els tres anteriors, a més a més, van treballar junts per a escriure Una mirada al passat del nostre poble, d'on he tret moltes fotografies, a les quals cal sumar les subministrades per Xavier Mesado Gimeno, a qui quede profundament agraït.
Especialment, una paraula es mereix la revista Som Betxí, el director de la qual, Jorge Gumbau Mollar, sempre s'ha mostrat disposat a ajudar i portar a bon terme aquest projecte. Com vaig dir al pròleg, aquest llibre no seria una realitat sense aquella idea tan ambiciosa de donar vida a una cultura local que es movia espasmòdicament, sense una rutina d'alimentació com la que ha proposat aquest projecte.
Una altra, de paraula, he de dedicar a ma mare, Maria Pilar Arnandis Agramunt, que ha estat una eficient mediadora per a contactar amb testimonis que jo no coneixia. La meua ignorància unida al seu lloc de treball de cara al públic, que li fa conéixer a tot lo món, han maridat en una col·laboració per la qual mereix el meu reconeixement més profund.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió