Rafael Doñate acompanyat d'altres integrants de les forces vives del franquisme, dalt de la muntanyeta de Sant Antoni.
Més enllà del seu lloc a la consulta i a la seua casa, don Rafael també va tindre un paper públic d'allò més reeixit. La vida política activa del doctor Doñate es va desenvolupar des que va arribar al nostre poble fins a la Transició. A pesar que tots els homes de la cosa pública havien de formar part del partit únic, Rafael tenia un especial lligam amb el falangisme, en general, i amb la figura de José Antonio Primo de Rivera, en particular, com vam poder veure en el segon capítol.
Gràcies al llibre XXV Años de Paz en Bechí sabem que don Rafael va ser nomenat Cap Local de la Falange el 5 de febrer de 1952 (pàg. 105). Exercint una de les prerrogatives del seu càrrec, va proposar Vicente Montroy García com a alcalde, cosa que fou ratificada pel governador civil de Castelló, Luis Julve Ceperuelo.
Fotografia d'alguns membres betxinencs de Falange Española Tradicionalista y de las JONS a propòsit d'un acte a Castelló de suport de la figura de Francisco Franco. Els autors d'Una mirada al passat del nostre poble la daten en la dècada dels cinquanta (pàg. 198).
Durant el període 1952-1961, Doñate i Montroy van controlar la política local. Manuel Franch Franch a Betxí Any 2000 enumera una extensa llista de les accions de govern d'aquests, podent destacar ací la construcció d'una xarxa moderna de clavegueram i la revolució urbanística que va suposar l'enderroc d'algunes cases per al realineament dels carrers o l'obriment d'atzucacs. La primera acció en aquest sentit va ser l'obriment del pas entre el carrer de Sant Pere i el Camí Real, taponat per cases a cada carrer.
La decisió de tirar-les a terra es va prendre al cap de pocs mesos de començar l'activitat política del nou consistori, però no es va executar l'expropiació forçosa dels immobles fins a l'abril del 1954. Gràcies als llibres d'actes de l'Ajuntament, sabem que després d'aquesta ordre d’execució es van dur a terme dotze reclamacions contra un projecte que va acabar realitzant-se de totes maneres.
El mateix any de 1954 es va aprovar un pla molt més gran: el Proyecto de Urbanización de la Villa de Bechí. Gràcies a ell o per la seua culpa, com es vulga, coneixem Betxí tal com la coneixem. A part de continuar en la línia d'unir carrers allà on hi havia atzucacs (en concret, a la unió entre els carrers Dolors i Sagrament), plantejava solucions de realineament per tal de fer els carrers més rectes i racionals. Segurament, l'enderroc més rellevant va ser el de la torre de la plaça de Sant Joan, hui dia completament oblidada.
Si els interessa la història urbanística del nostre poble, els recomane la lectura del llibre Evolució urbana de Betxí. Dels orígens al Pla General, de Xavier Mesado Gimeno i Ferran Nebot Garcia.
Però tot no era modernitzar el centre històric, llevant-li en la mesura d'allò possible el que podia haver-hi d'urbanisme medieval en ell. També es va posar la mirada en l'expansió del poble en totes les direccions. Per l'est es projectaven les illes noves de l'avinguda Primer de Maig. Pel sud, s'ampliava el terreny urbà al voltant de l'actual carrer Joaquim Ferrandis. Per l'oest, es pujava més i més amunt en altitud amb la idea del Poble Nou, que es va fer entre el 1959 i el 1960. Finalment, pel nord, Betxí anhelava expandir-se més enllà del límit natural del barranc de Centenars, construint al voltant del Calvari.
Acte d'entrega de les claus als propietaris de les cases del Poble Nou. En aquesta fotografia apareix tant don Rafael, mirant a la càmera, com el seu amic Cayetano Martínez Castell, llegint el que sembla un llibre de registre, a la dreta de la imatge. Cayetano era el director de la Caixa Rural quan aquesta entitat es va fer càrrec de la construcció de les cases, emparades per l'Instituto Nacional de Vivienda.
Rafael Doñate va donar per acabada el seu mandat el 13 de maig de 1961, exactament, un any abans que Vicente Montroy. Segurament, la proximitat del seu matrimoni i les perspectives de fundar una família van influir o determinar aquesta decisió. No obstant això, la seua eixida no va significar l'acabament de la vida política de don Rafael, sinó el seu primer capítol.
Dos anys després del relleu com a Cap Local del partit únic, quan es va editar el llibre XXV Años de Paz en Betxí, podem assegurar que Rafael no formava part del Consejo Local del Movimiento, a diferència, com ja sabem, de Vicente Meneu Doñate, el germà major de Rafael. Gràcies al Boletín de Información Municipal, publicat per l'Ajuntament des del 1961 fins als primers anys del nostre segle, també se sap que don Rafael no va estar molt de temps lluny d'aquell organisme falangista, ja que apareix com a membre el juliol del 1964, en qualitat de professional.
Abans de tornar a ocupar alts càrrecs de la política local, va participar en la constitució del Patronato Bechinense de Enseñanza, fundat el 10 d'octubre de 1965. Com a vocal, Rafael va ser elegit pels pares dels alumnes de 4t curs amb l'objectiu de representar-los en aquell organisme. La funció del patronat era "promover la enseñanza en general", però estava dirigit especialment a fer tot el possible perquè arribara el Col·legi Lliure Adoptat, que s'inauguraria exactament un any després. Llavors, el patronat es va dissoldre i don Rafael va passar a formar part de la junta que administrava el centre educatiu, ara en qualitat de pare d'un alumne de primer curs.
En les eleccions de novembre de 1966, el doctor Doñate va eixir elegit regidor gràcies als vots de l'anomenat «Tercio de Entidades Profesionales, Culturales y Económicas». Recordem que en virtut de la Ley de Bases de Régimen Local del 1945, els regidors dels ajuntaments eren triats per tres agrupacions anomenades «Tercios»: el «Tercio Familiar» (conformat pels caps de família i les dones vídues), el «Tercio Sindical» (on elegia el Sindicat Vertical) y el «Tercio de Entidades». Aquest últim terç, que és el que ens interessa, triava dos regidors a partir d'una llista de candidats proposats pel governador civil de la província.
Segona pàgina del Boletín de Información Municipal del febrer de 1967.
Com es pot veure en la imatge anterior, José Franch Franch va decidir nomenar Rafael Doñate Meneu 1r Tintent d'Alcalde, la qual cosa significava que en absència de Pepe, el metge del carrer Sant Roc seria la màxima autoritat política local. A més a més, aquell càrrec l'obligava a presentar-se setmanalment en la Comissió Permanent de l'Ajuntament, on es dirimien tota classe de qüestions que podien resoldre's sense reunir el ple del consistori. A part, Rafael Doñate va presidir dues comissions municipals, dedicades a discutir, elaborar i presentar les qüestions de la seua competència: la Comissió d'Hisenda, Pressupostos i Patrimoni, així com la Comissió d'Educació, Sanitat i Beneficència, cosa que no pot sorprendre ningú.
Per si no fora poc, don Rafael va assumir la direcció del Boletín de Información Municipal el 27 de febrer del 1969, succeint Manuel Franch Franch, que al·legava no tindre temps per a dirigir-lo com havia fet fins al moment. I per a acabar de rematar-ho, el 14 de febrer del 1971 es va produir una reestructuració del Consejo Local del Movimiento mitjançant la qual van ser destituïts tots els consellers que havien hagut i es va procedir a votar els nous. A part de tornar a eixir conseller, Rafael va passar a formar part de la Comissió Permanent del Consejo y va prendre possessió del càrrec de vicepresident. A manera de consolació, Rafael Doñate Meneu podia agrair que les actes de les reunions del partit únic no eren massa diferents del que es publicava sobre la Falange al Boletín.
Entre els documents que es conserven del partit únic a l'Arxiu Històric de Betxí, es troba aquest guió per al jurament que cal realitzar per a esdevindre conseller en el Consejo Local del Movimiento. Presumiblement, l'oració de l'últim paràgraf és la contestació que José Franch Franch, president d'aquell organisme, pronunciaria com a tancament d'aquella promesa.
Durant els set anys amb don Rafael com a 1r Tintent d'Alcalde, l'Ajuntament de Betxí, amb ajudes de l'Estat i la Diputació Provincial, va escometre la construcció del Mercat Municipal, el Casal Jove i la primera fase del Centre Primari d'Higiene Rural. Fullejant els documents de la Falange en el citat arxiu, he trobat aquesta llista exhaustiva de fites per al millorament infraestructural del nostre poble que segurament va ser redactada per a retre comptes davant de Madrid. Per bé que no s'especifica l'any d'inauguració de cada cosa, sí que es fa palesa el paper de subvencions i préstecs de l'Estat i la Diputació Provincial. A tall de curiositat, la primera construcció referida va ser mostrada als veïns el 10 d'octubre del 1966.
Al mateix temps, no podem oblidar certes decisions del període polític en el qual es va desenvolupar el mandat de don Rafael. El 29 de juny del 1969, l'Ajuntament betxinenc va acordar que l'actual carrer del País Valencià s'anomenara «calle de la Divisió Azul», una unitat de militars voluntaris espanyols que van assistir Adolf Hitler en la seua lluita contra la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial. A pesar que el franquisme va escenificar el seu allunyament del nazisme i el feixisme italià quan les coses ja no anaven tan bé per a l'Eix, el 1943, el declarat anticomunisme del règim de Franco va permetre que es mantinguera en alta estima la participació d'aquells voluntaris en el setge de Leningrad.
Malgrat la intolerància constitutiva del feixisme, Mari Loli Doñate recorda i destaca el caràcter tolerant de son pare davant els que pensaven de forma diferent a ell. Ens conta aquesta que en els últims anys del franquisme i els primers de la transició, quan s'organitzaven al nostre poble reunions clandestines del Partit Socialista, Julio Franch, acudia a aquests aplecs provocant la censura de la seua germana Lolita. Tanmateix, don Rafael dialogava amb el seu cunyat sense la intenció de portar-lo al seu costat de l'espectre ideològic i des del respecte mutu davant els que no tenen les mateixes idees.
Per la seua part, Jesús Morcillo reivindica la labor política de son pare, argüint que, a diferència dels polítics de hui dia, son pare, així com Pepe i els seus regidors, no van cobrar res per tot el que van fer pel poble. En efecte, els pressupostos municipals només preveien una partida per als funcionaris i, endemés, Manuel Franch Franch repeteix la mateixa idea de Jesús a la seua obra Betxí Any 2000: "Para completar la visión global de los Ayuntamientos durante el Régimen de Franco debemos recordar que todos los cargos de los Ayuntamientos eran «honoríficos, gratuitos y obligatorios». Trabajaron sin cobrar y en general fueron honrados en su gestión." (pàg. 81).
La gestió de don Rafael en la seua segona etapa d'activitat política, després dels anys com a Cap Local del Movimiento, va acabar el 3 de febrer de 1974. Aquell dia, al saló d'actes de la Hermandad Sindical del Labradores y Ganaderos (Càmera Agrària), es va celebrar una sessió extraordinària del ple de l'Ajuntament i es van dessignar nous regidors i un nou 1r Tintent d'Alcalde, Antonio Giménez Badía. Aquest va assumir ràpidament la direcció del Boletín de Información Municipal i Rafael va deixar tots els càrrecs al Consejo Local del Movimiento. Com a reconeixement per la seua feina, el consistori betxinenc li va entregar aquest diploma:[1]
Fotografia del 3 de febrer de 1974 dels membres del govern local al restaurant de la muntanyeta, celebrant el treball realitzat pels sis regidors que deixaven el consistori, entre ells, don Rafael. Aquest dia, el protagonista de la nostra biografia va pronunciar un discurs que després es va recollir en el número 127 del Boletín.
A tall de conclusió, podem dir que Rafael Doñate Meneu va estar un actor principal i decisiu en la política local dels anys cinquanta, seixanta i setanta. Va participar en el partit i en el consistori betxinenc, així com es va involucrar en la resolució de problemes concrets de la gent, com la creació del nou institut. Al mateix temps, no pot quedar en l'oblit el fet que no va ser elegit democràticament i que va prendre part en un règim dictatorial com el del general Franco. La meua feina amb aquest article no ha estat ni la de justificar don Rafael ni tan sols la de comprendre'l. Conèixer la seua història i memòria és tasca complexa a bastament.
[1] Una de les seues parts més sorprenents és el disseny de l'escut del poble. A part de la tradicional ermita amb els xiprers, documentat ja en un llibre de 1873, en el tram inferior apareixen les cadenes del Regne de Navarra sobre un fons roig i blau marí. Durant el mandat de José Franch Franch, es va decidir afegir aquestes armes que, segons Manuel Peirats Blasco, pretenien fer referència a l'origen navarrés d'Alfons Folc de Cardona, antic senyor de Betxí. A pesar de l'informe desfavorable del cronista de Castelló Ángel Sánchez Gozalbo, el consorci betxinenc la va aprovar l'1 de maig del 1965.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió