top of page
MEMÒRIA VIVA

El metge del carrer Sant Roc

Primera part del capítol 3 de l'obra Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu

Ignasi Verche Arnandis

1 d’octubre de 2023, a les 7:00:00

Autoretrat dins de la consulta a la casa dels seus pares (1957).

Com hauran pogut endevinar pel subtítol d'aquest article, tota la història professional de Rafael Doñate Meneu no pot reduir-se a un sol article, ja que això faria molt pesada la seua lectura. Reservant el gruix de les anècdotes per a següent número, ací tractarem d'aproximar-nos en la mesura d'allò possible als aspectes essencials de labor mèdica de don Rafael, tot atenent el seu context històric. Quan va començar a exercir al nostre poble? En què consistia llavors ser metge? Què va canviar amb la Seguretat Social? Quin paper va tindre el metge del carrer Sant Roc en la construcció del Centre de Salut del carrer doctor Ortells? Aquestes només són algunes de les preguntes que tractarem de respondre tot seguit.



1. La consulta privada.

Rafael Doñate Meneu va registrar el 5 de juny del 1951 en el Col·legi Oficial de Metges de Castelló el seu títol en Medicina i Cirurgia per la Universitat de València. Com sabem, aquesta decisió la va prendre després de passar una temporada a Betxí curant-se d'una tuberculosi pulmonar que va contraure al Palmar a finals dels anys quaranta. En el moment en què don Rafael va començar a ser metge al nostre poble, encara no s'havia desenvolupat la Seguretat Social a Espanya i el primer Centre de Salut no s'havia construït. La sanitat es regulava mitjançant assegurances privades que s'anomenaven «iguales», on cada «igualat» tenia dret a rebre atenció mèdica a canvi d'un determinat pagament periòdic. En aquest context, el doctor Doñate va haver d'habilitar una part de la casa dels seus pares, que llavors també era sa casa, per tal de fer-la servir com a consulta privada.

 

El vestíbul de la casa, entrant per la porta del carrer Sant Roc, es va transformar en sala d'espera i dins d'una sala contigua, la cantonera, passava consulta. La primera sala, moblada amb sofàs i cadires, deixava de ser sala d'espera a l'estiu, quan la calor obligava els malalts a esperar fora, a la fresca del carrer. Per aquesta primera sala s'entrava a l'interior de la casa a través d'unes portes de vidre que encara es conserven. Tanmateix, la família preferia fer servir una porta més discreta, la del carrer Sant Pere, que dona a la cuina, a les escales i el saló menjador, al qual s'arribava més fàcilment pel vestíbul.


Fotografia familiar al vestíbul de la casa de Sant Roc. En aquesta foto apareixen Josefa, Pepita i Maruja, la primera a la dreta i la segona a l'esquerra, així com els seus fills: Rafael Gonzalo, María Teresa al costat de la seua àvia i María José entre sa mare i sa tia.

La segona sala, la consulta, havia tingut en un principi dos finestrals: el que donava al carrer Sant Roc estava protegit per un estor de làmines de ferro, mentre que el del carrer Sant Pere va ser tapiat, diuen que per evitar que la gent que anava i tornava xafardejara el que passava dins d'aquella cambra –per bé que el més raonable és que es tapiara per a col·locar una prestatgeria. Els mobles eren els següents: l'esmentada prestatgeria (A), una vitrina (B), una llitera de skay negre (C), un escriptori amb cadira de fusta (D) i, com es veu en la foto del començament de l'article, una tauleta on posar el seu instrumental (bisturí, estisores, estetoscopi...) (E). Al costat de la prestatgeria estava penjada la seua orla, que ja hem mostrat en l'article anterior.



A part d'això, hi havia una cadira per al pacient, un perxer de paret, un foguer i un recipient de metall per a esterilitzar el material, un tamboret que pujava i baixava girant-lo, així com una farmaciola de pell, en la qual guardava l'instrumental quan se n'anava a fer consultes per les cases. La seua filla Mari Loli recorda tot aquest inventari, així com les feines en què ajudava son pare: li agradava posar la data en els talonaris de les receptes i ajudar-lo a preparar els paperets de la cita, uns rombes de cartolines de colors on segellava un número a partir d'un tampó de tinta. "Si qui el gastava li’l tornava aprofitable, el tornava a gastar i si no, altra vegada a fer-los", afirmà aquesta, sabent que tard o d'hora havien de tornar-los a fer. Els paperets es penjaven a la porta de casa i hom podia agafar la cita, continuar rodant amb els encàrrecs del dia i tornar a la consulta quan creguera que podria tocar-li.


El practicant Juan José Roca Barrera recorda aquest i altres sistemes per ordenar els pacients. A la consulta de Guillermo A. Cabero Sánchez havies de preguntar qui era l'últim i esperar, mentre que Vicente Ortells Barberán sabia que havia de visitar un igualat seu quan hi havia una cadira a la porta de sa casa –sense fruita per vendre, clar està. Abans que es desenvolupara la Seguretat Social a Espanya i que arribaren nous metges al poble com don Guillermo, Doñate i Ortells van haver de rivalitzar en cert grau per tindre més igualats en les seues consultes lliures. Ana Mollar Doñate conta que a vegades les urgències del segon les atenia el primer i quan el doctor Ortells arribava a la casa del seu igualat, afirmava amb sorna que si ja estava «el marquesito», llavors no calia que estiguera ell. Per la seua banda, el doctor Doñate sempre tractava de portar-se bé amb el català, si bé aquest és conegut entre els veïns de Betxí pel seu caràcter tosc. "Don Rafael era un senyor", assegura el practicant.


Fotografia del protagonista d'aquesta biografia amb Juan José Roca a la consulta de la Bechiazul, al voltant del 1974.

Com a metge privat, les seues tasques eren fonamentalment dues: passar consulta en la casa dels seus pares i visitar els malalts que no podien acudir al carrer Sant Roc. Concretament, la rutina del doctor Doñate en les dècades al carrer Sant Roc era la següent: als matins recorria tot el poble visitant els malalts. Ho feia amb la seua mítica moto Guzzi (pronunciada a Betxí com si portara doble essa), que tenia un acoblament per a dur la cama dreta recta, al costat de la roda davantera. Després de dinar, se n'anava al Casino Agrícola, també conegut com «el Cafetí», un bar exclusiu on només podien entrar els socis. Allí es bevia un café i feia la partida de guinyot o de xamelo, que és una forma de jugar al dòmino, i a les cinc i mitja obria la consulta de la casa paterna. Tampoc es poden oblidar les visites a la Bechiazul, que es va obrir en els anys seixanta. Mentre que Juan José Roca es passava allí unes quatre hores diàries, don Rafael solia estar-hi la meitat.


En aquest corral a l'actual Avinguda Primer de Maig guardava el doctor Doñate la seua moto. Es tracta de la casa d'Ana Mollar Doñate, neboda llunyana de Rafael de la qual ja hem parlat, i que apareix la primera per l'esquerra a la foto. A l'esquerra està el seu germà Rafael, pare de Pedro Mollar Gumbau, del qual parlarem en l'article següent. Les altres persones identificades són Pilar Doñate Font, que mira a la càmera, i Máximo Alcalá, acompanyat de la seua dona. Aquest va perdre la cama dreta en la Guerra Civil. La fotografia va ser presa pel protagonista d'aquesta biografia.


2. Un lloc a la Seguretat Social.

La Seguretat Social va ser un sistema d'assegurança pública que es va generar a partir d'un lent desenvolupament durant les últimes dècades del segle xix i al llarg de tot el segle xx. Per bé que el 1883 es va crear la Comisión de Reformas Sociales, no va ser fins al 1900 que va arribar la Ley de Accidentes de Trabajo, la qual seria precedida per altres assegurances com la de jubilació, maternitat o malaltia. Emperò, una de les fites principals en la creació de la Seguretat Social va ser la Ley de Bases de la Seguridad Social, del 1963, la qual no tindria efectes fins a l'1 de gener de 1967 amb la Ley General de la Seguridad Social.

 

Els funcionaris que s'encarregarien de la gestió dels afiliats serien els metges que formaren part del Cuerpo Médico de Asistencia Pública Domiciliaria. Aquest organisme públic, fundat en els anys de la República, ja s'encarregava de l'assistència gratuïta dels malalts que formaven part del padró de famílies pobres, el qual era actualitzat anualment per la Comissió de Sanitat i Beneficència de cada Ajuntament. Mentre que Vicente Ortells era un integrant d'aquell cos de metges, don Rafael no n'era. Quan aquell es va jubilar, el 23 de juliol del 1969, aquest haguera pogut opositar sense problema per a aconseguir la plaça, però la realitat és que no ho va fer ni llavors ni mai. Tanmateix, això no significa que el doctor Doñate no va treballar per a la Seguretat Social.


Ens ha contat Juan José Roca que a pesar de ser metge privat durant tota la seua carrera professional, aquest organisme públic li va assignar un determinat nombre de cartilles d'afiliats, que gestionava alhora que les seues iguales. Malauradament, alguns igualats van deixar de pagar les seues quotes arran del desenvolupament d'aquest sistema públic de salut. Emperò, a don Rafael no li va faltar mai feina. Cada any li anava pujant el nombre de cartilles, segurament a causa del creixement demogràfic i la manca d'un altre metge titular que es fera càrrec de tota la feina. A part, va treballar, com hem dit, amb el practicant a la consulta de la Bechiazul, on estan fotografiats revisant uns papers. L'infermer magdalener recorda perfectament els reconeixements que duien a terme als obrers que entraven, redactant informes que contrastaven amb els perfils que es demanaven per a cada lloc de treball.


Portada del talonari i recepta de la Seguretat Social signada pel doctor Doñate. En aquest cas, no va ser Mari Loli l'encarregada de posar la data. Es desconeix per què la recepta va quedar sense emplenar i utilitzar.

Una fita essencial en la història de Rafael com a metge va ser la inauguració del Centre de Salut de la Seguretat Social, que ara és la Biblioteca Municipal. Com sabem, abans d'estar allí, cada metge havia de passar consulta on bonament poguera. Don Rafael no tenia cap problema gràcies al favor dels seus pares, però hi havia altres metges que havien de llogar espais d'allò més curiosos. Al carrer Sagrament, per exemple, on estava la central telefònica, es va obrir la consulta una metgessa que era amiga de Rafael, Amàlia Nacher Fernández. Mari Loli m'ha contat que son pare bromejava amb l'agilitat d'aquesta, que li permetia fer jòguing, una pràctica esportiva que estava vetada per al betxinenc.

 

Així doncs, totes les dificultats per trobar una consulta es van solucionar en els anys setanta amb el Centre de Salut, conegut inicialment amb el nom de Centro Primario de Higiene Rural. Com veurem, la seua construcció es va trobar amb diversos entrebancs, sent el primer d'ells que la Seguretat Social no es fera càrrec de la seua construcció. No obstant aquesta manca de finançament, l'Ajuntament de Betxí se'n va fer càrrec a petició de don Rafael, que llavors era 1r Tintent d'Alcalde (Betxí Any 2000, pàg. 75). No es sap exactament quan es va idear aquest projecte, però els primers plànols es van encarregar a l'arquitecte provincial Manuel Peset Ninot, qui els presentaria el desembre de 1971. Abans d'aquesta fita, Rafael Doñate ja havia realitzat un croquis on s’incloïa una sala per a rajos X i dos llits per a malalts (ídem, pàg. 75).

 

Tanmateix, no seria fins al setembre de l'any 1972 que els plànols definitius es presentarien a la Delegació de Castelló del Col·legi Oficial d'Arquitectes de València. En aquest cas, el responsable va passar a ser l'arquitecte municipal Alberto Martínez Roselló, que va projectar un edifici de 470 metres quadrats repartits en una àmplia planta baixa, amb vestíbul, recepció, sala d'espera, dues consultes, sala de rajos X (amb el seu vestidor), dos parells de banys, per a homes i dones, dos dormitoris per a ingressats, una cuina per a aquests, una sala de cures, una per als auxiliars tècnics sanitaris i un magatzem. Així mateix, la primera planta estava dedicada a allotjar un facultatiu que estiguera disponible per atendre les urgències del poble. Una de les persones que hi va viure allí va ser precisament Amàlia Nacher, qui va tindre al seu abast un vestíbul, un menjador que era alhora sala d'estar, una cuina, quatre dormitoris, dos banys i una terrassa de 22 metres quadrats.



L'obra es va organitzar en dues fases: en un primer moment, entre els anys 1973 i 1975, es destinarien els fons perquè es fera l'estructura, deixant l'obra menor per a la segona fase. Ja dins de l'etapa de la Transició democràtica, l'obra es paralitzaria fins que el 16 de maig de 1977 s'aprovà l'expedient de subhasta de les obres d'aquesta fase final. L'Ajuntament, encara en mans de José Franch Franch, tenia cada vegada més pressió per acabar aquest projecte i inaugurar el nou centre. De fet, dos dies després d'aprovar aquell expedient de subhasta, el consistori municipal va rebre una carta del metge titular instant-lo a finalitzar el Centro Primario de Higiene Rural. En l'informe emés pel constructor, les obres, que es van reprendre el setembre de 1977, havien d'acabar-se l'agost de 1978.

 

No sabem si es va complir aquesta previsió, però és clar que el centre s'havia inaugurat quan l'Ajuntament franquista va cessar, en abril de 1979, gràcies a la convocatòria de les primeres eleccions democràtiques locals des de la Segona República. El maig d'aquell any es va publicar un número especial del Boletín de Información Municipal, dirigit per Antonio Jiménez Badía, on es feia propaganda de totes les obres realitzades durant el mandat de José Franch Franch. Ordenades cronològicament, la finalització del Centro Primario de Higiene Rural apareix al final d'aquesta llista, on, paradoxalment, també apareixien reflectides les aportacions econòmiques d'institucions externes com la Diputació Provincial de Castelló o els ministeris de l'Estat. En el cas d'aquest edifici, la major part del capital va ser aportat per l'Ajuntament de Betxí, com ja s'ha dit.

 

No sabem quant de temps va estar don Rafael visitant en aquell centre, si bé és indubtable que ho va arribar a fer. És raonable pensar que no ho va fer durant més de dos anys, ja que gràcies a una anècdota referida per Jesús Morcillo, que contarem en l'article següent, se sap que l'any 1981 don Rafael ja estava jubilat. És possible que la seua jubilació es produïra aquell mateix any, quan tenia setanta anys, sent obligat a fer-ho per haver arribat al límit de l'edat per a treballar. Fet i fet, el somni d'un centre públic d'atenció primària per al poble es va complir quasi alhora del seu retirament laboral, la qual cosa va significar que, en essència, el doctor Doñate no quedara en la memòria dels betxinencs i betxinenques com al metge d'aquell centre, sinó com el metge del carrer Sant Roc.

COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments

Share Your ThoughtsBe the first to write a comment.
bottom of page