El còlera de 1834, el més mortífer

Els actuals betxinencs hem passat l’epidèmia del coronavirus, però no és la primera pandèmia en la nostra història. En el segle passat va haver-hi la de la grip i en el segle XIX almenys dues de còlera. També la pigota va causar defuncions, normal en una època en què es desconeixien les vacunes i la higiene i l’alimentació eren molt deficients si ho comparem amb els avanços mèdics actuals.

D’aquesta epidèmia del còlera de 1834 jo no tenia constància per transmissió oral de casa, cosa que sí que m’havia arribat en la de 1885 i en la de la grip de 1918. Evidentment, com més ens allunyem en el temps més es perden les referències a fonts orals i hem de recórrer a l’arxiu parroquial una vegada més.

Gràcies a la informació facilitada per l’amic Miquel Badenes, estem davant de la mortalitat més alta a Betxí en tot un any, ja que van ser-ne 141 els ciutadans que van faltar eixe any, 106 dels quals a conseqüència del “colera morbo”, nom que es dona per part del rector en les partides de defunció. La mortalitat infantil era altíssima i van ser 51 els albats soterrats eixe any enfront dels 90 adults. La primera mort pel còlera es produeix l’11 de setembre, quan s’enterra Maria Francisca Nebot, de cinquanta-sis anys que era sord-muda de naixement. Primer se l’enterra en l’horta (després de beneir la sepultura) i posteriorment la traslladen al cementeri; causa de la mort: “cólera asiático”. L’última mort pel còlera és el 5 de desembre, quan mor Ramon Franch, de setanta anys i se’ns diu que el cadàver va ser soterrat “secretamente” en el cementeri perquè havia mort de “cólera morbo”. Les paraules “secretamente” i “privadamente” són les que més s’utilitzen per a indicar-nos que es tractava d’un enterrament diferent, no normal. Només en el mes d’octubre van morir 80 persones; en alguns dies tenim 6 i 7 defuncions.

Signen les partides de defunció d’eixe any quatre capellans diferents: Mariano de Ocón, José de San Lorenzo, Josep Personat i Josep Fuentes, que degueren fer hores extra per soterrar els 141 difunts de 1834, any rècord de tota la història de Betxí que tenim constància.

I encara sort que el 24 de gener de 1834 s’havia inaugurat el nou cementeri, situat aproximadament al voltant de l’actual carrer del progrés. L’albat Joaquín Bobayra va ser el primer a ser soterrat. Difícilment hagueren cabut tants cadàvers al cementeri vell.