Aquest primer trimestre vam començar caminant per les muntanyes del voltant de Betxí juntament amb el Club de Cabanes dins del programa “La muntanya ens agermana”.
La segona eixida del mes d’octubre ha estat al pic la Ràpita, el cim més elevat de la Serra d’Espadà. S’ha aprofitat aquesta eixida per a celebrar el 60 aniversari de la Federació d’Esports de Muntanya i d’Escalada de la Comunitat Valenciana.
FEMCV és una federació amb 22.000 federats i 500 clubs i que ha sigut un referent dels esports de muntanya i del senderisme de la Comunitat Valenciana a la qual el nostre club pertany.
La citada federació va proposar als clubs l’ascensió a un pic durant el mes d’octubre i la lectura d’un manifest en el cim i ahí ha estat el Senderisme de Betxí. L’opció triada ha sigut la ruta: Pic de la Ràpita i Jinquer una ruta de 12 km amb 638 m de desnivell.
L’eixida és a les 7.45 h, l’hora d’agafar els cotxes per a dirigir-nos a Alcúdia de Veo. El temps ha canviat respecte a la dinàmica d’aquesta tardor calorosa, fa bastant fred i poc de sol, temps ideal per a caminar per la muntanya.
Iniciem la marxa i no molt llum hi ha colmenes, seguim per senda per a endinsar-nos a un bosc de sureres, pins i carrasques. Ja tenim dos dels elements que són senyes d’identitat de la Serra d’Espadà: la mel i el suro.
A més, pujant per una senda pronunciada es veuen moltes trinxeres i nius de metralladores, vestigis del passat de la Guerra Civil Espanyola que també la Serra d’Espadà ha estat testimoni.
En aquest aspecte, cal destacar els colls anomenats “Las Dos Tetas”, sistemes defensius excavats a la roca que pertanyien un a cada bàndol dels contrincants: republicans i sublevats.
Seguim per la senda i finalment arribem al pic de la Ràpita que amb 1106 m és el cim més elevat de la Serra d’Espadà que supera per poc al pic d’Espadà de 1099 m.
És el lloc on parem a esmorzar i ens fem la foto per a compartir amb la resta de clubs de senderisme de la Comunitat Valenciana i informar del manifest de la FEMCV.
Aquest escrit ens parla de l'esperit en què va nàixer la federació com és fomentar la pràctica dels esports de muntanya de manera sostenible i responsable. Té com a valors propis, entre altres, el coneixement i el respecte per la natura i el treball en equip.
Els senderistes de Betxí ens adherim a la defensa d’aquests valors. Fer esport, conéixer les muntanyes, disfrutar del valor paisatgístic d’aquestes, respectar la natura i un llarg etc., però sobretot i el més important és el treball en equip. Ajudar-nos i esperar-nos quan algú es retarda, animar-nos a seguir quan no podem més i compartir una bona caminada xarrant en els trams que la natura ens ho permet, és el més valuós.
Les vistes des d’aquest lloc són impressionants en totes les direccions; podem contemplar i admirar la bellesa de les muntanyes i escoltar el silenci.
Continuem la marxa, ara de baixada, i ens troben alguns trams d’una senda centenària amb empedrats i ribassos que s’utilitzava en el passat com a camí habitual i per la qual s’agraeix caminar.
Un poc abans d’arribar al poble abandonat de Jinquer es divisen ruïnes d’un antic castell, però nosaltres seguim sense aturar-nos desitjosos d’arribar al poble.
Jinquer, és una mostra del despoblament que han sofrit les terres valencianes de l’interior al llarg del segle XX. Aquesta aldea va arribar a tindre 100 habitants i 28 cases.
Va ser abandonada durant la Guerra Civil Espanyola i en l’actualitat l’edifici que millor es conserva és una xicoteta església que manté els murs, part de l’altar i l’arc en l’entrada.
Continuem amb un descens suau i amb alguna pujada per a arribar a la pista que ens conduirà al nostre punt de partida, finalitzant així un matí agradable amb contacte amb la natura i amb molt bona companyia.
COMENTARIS
Per a comentar cal iniciar sessió