top of page
MEMÒRIA VIVA

De Rafaelito a don Rafael

Capítol 2 de l'obra Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu

Ignasi Verche Arnandis

1 de setembre de 2023, a les 7:00:00

Don Rafael a la seua habitació, estudiant. En el moment en el qual està datada aquesta fotografia, el 3 de març del 1935, aquest ja hauria començat la seua etapa universitària o estaria a punt de mamprendre-la.

Aquest article s'ocupa de la infància, joventut i formació del protagonista de la nostra biografia. El període de temps que tractem comprén des del seu naixement, que ja sabem que va ser l'1 d'octubre de 1911, i el seu establiment a Betxí, a finals dels anys quaranta. Per bé que abastem més de trenta anys de la vida de don Rafael, són tan escasses les notícies sobre ell que paga la pena d'agrupar-les en un sol capítol.


1. Infància i joventut.

No hi ha ni una sola dada rellevant de la infància de Rafaelito, que era com li agradava anomenar-lo a sa mare. Sabem que va viure fonamentalment a València, però no sabem de ciència certa on i com va desenvolupar la seua educació preuniversitària. Potser sa mare, que era mestra, va tindre un paper important en la seua educació o potser la seua influència va ser més secundària. María Teresa Zapater Doñate estima que, donat que sa mare i sa tia van estudiar al col·legi femení de les Germanes Dominiques, Rafael s'hauria educat al col·legi masculí dels Germans Maristes, que es trobava a la ja desapareguda Plaça Mirasol, enmig de l'actual carrer Poeta Querol.


De la seua infantesa només m'han arribat tres fotografies: la primera, amb la seua germana Pepa, la segona, amb Maruja i, finalment, la foto de la seua comunió. A continuació, es reuneixen les dues primeres: en la fotografia de l'esquerra, un xicotet Rafael de dos o tres anys és acompanyat per una també xicoteta Pepita, que té dos anys més que ell. Mentre, a la dreta, Maruja acompanya el seu germà, ja més major.



La comunió de Rafael es va celebrar a València el 25 de maig de 1923, extraordinàriament tard si ho comparem amb les seues germanes. Mentre que Pepita i Maruja la van prendre als deu anys, el 8 de juny de 1919 i el 13 de maig de 1926, respectivament, Rafaelito va rebre l'hòstia consagrada pocs mesos abans de complir dotze anys. És possible que el retard en l'administració d'eixe sagrament es dega a alguna malaltia, ja que els testimonis que he consultat m'han descrit el xicotet Rafael com a una persona malaltussa. Com veurem, va patir dues tuberculosis, però durant la seua joventut.


A diferència dels retrats de les seues germanes, Rafael no apareix agenollat al reclinatori, sinó que està dret i recolza el seu braç al passamà, sobre la boina que du posada en la fotografia familiar que va encapçalar l'article anterior. El fotògraf José Grollo Chiarri el va captar, endemés, amb el seu missal, el seu segell i una medalla penjada al coll que encara es conserva.

Després d'aquest esdeveniment que marcava les acaballes de la infància, no tenim notícies de don Rafael fins a arribar al moment en el qual tenia setze anys, quan formava part del grup d'esgrima de l'Ateneu Mercantil de València. D'aquest període, la seua filla Mari Loli Doñate conserva tres fotografies, una de 1927 i dues de 1928, mentre que el seu fill Jesús Morcillo en conserva una datada el 12 de febrer de 1928. La primera es va realitzar a propòsit de la visita d'alguns oficials de l'Esquadra Anglesa. No és difícil trobar el joveníssim Rafael a la fila inferior, entre els integrants més joves:



Tanmateix, la fotografia més significativa és la següent, de 1928, on apareix don Rafael en plena acció, vestint un pulcríssim color blanc i protegint-se la mà dreta, que agafa el floret, amb un guant que li cobreix part de l'avantbraç. Darrere d'aquesta fotografia, Rafael va escriure el nom dels participants: ell juga contra J. Ambrós. El jutge, que mira el jove Rafael, és A. Lloris i darrere d'ells, d'esquerra a dreta, es troben J. Villalba, J. Miquel, Jiménez, J. Cuenca (fill), J. Martínez, J. Cuenca i A. Marín. Si fan un recompte dels assistents, arribaran a la conclusió que hi ha una persona sense identificar.



María Teresa Zapater assegura que el seu oncle va estar campió de València i d'Espanya en aquest esport. Un dels premis, no se sap quin, el va guanyar l'octubre de 1930, cosa que coneixem gràcies a una fotografia que guarda Jesús Morcillo. En aquesta imatge, Rafael posa amb el trofeu dins de sa casa, a València, si bé no sabem si es tracta de la primera que van tindre els seus pares, a la Gran Via de les Germanies o la segona, a la plaça de l'Ajuntament. 



En acabar la seua adolescència, al voltant de l'hivern de 1930-31, Rafael va patir una malaltia que li va deixar el genoll dret immobilitzat, provocant-li una coixesa de la qual mai es recuperaria i truncant les seues aspiracions de progressar professionalment en l'esgrima. Conta la seua filla, Ana María Morcillo, que quan li va sobrevindre el problema a la cama, Rafael es preparava per a participar en els Jocs Olímpics, els quals entenem que són els de Los Ángeles de l'any 1932.



El jove Rafael Doñate amb bastó acompanyat d'uns amics, vestits com ell a la manera dels dandis. Fotografia del 17 de gener de 1933.

Segons María Teresa, el que el seu oncle va patir va ser una tuberculosi osteoarticular, causada en el context de la cura d'un vessament sinovial, d'origen desconegut, al genoll. El bacil de Koch va entrar al seu torrent sanguini quan algun metge o infermer tractava aquell vessament (en castellà, derrame) i les seues mans o el seu instrumental estava contaminat per aquell bacteri. Els manuals de medicina diuen que aquest tipus de tuberculosi sol produir-se a conseqüència d'una tuberculosi pulmonar, però també és possible contraure'n una d'osteoarticular sense la infecció al sistema respiratori, de la manera descrita anteriorment.



Fotografia datada el 1935. Sobre el que sembla un llençol blanc, Rafael posa per a la càmera amb el turmell embenat i el que diria que és una barra de ferro que evita la mobilitat a la seua cama dreta. Per darrere, passa un carro en una platja on conviu el treball i el lleure.

El relat de María Teresa es veu recolzat per una evidència de pes que guarda la seua família: unes fotografies de la primera meitat dels anys trenta on apareix el jove Rafael prenent el sol a la platja de la Malva-rosa, on tenien un xalet ja mencionat en el capítol anterior. Conta la mateixa que els avis Josefa i Rafael el van comprar expressament perquè el seu Rafaelito prenguera el sol prop de casa. Això fonamenta la tesi que la seua malaltia va ser algun tipus de tuberculosi, ja que un tractament molt conegut llavors era l'helioteràpia, o siga, quedar-se sota la llum del sol. Tant de temps va estar així que conten que es va fer moreníssim, com la fotografia següent demostra.



2. Formació universitària i primeres experiències professionals.

 

Don Rafael va començar la universitat en els anys trenta i la va acabar en els quaranta, sent interrompuda la seua carrera per la Guerra Civil. Gràcies al seu quadern de treballs escolars hem pogut saber que es va matricular en els temps de la Segona República, ja que el seu escut es troba segellat en la primera pàgina. El betxinenc no va apuntar la data del seu ingrés en el dit quadern, però va facilitar la data d'obtenció del títol de batxiller, que era de la secció de ciències: l'11 de novembre de 1931.


Primera pàgina del quadern de treballs escolars de don Rafael. A diferència de la corona que apareix en l'escut de la Restauració i el Franquisme, l'escut republicà està coronat per un castell.

La seua família conta, d'una banda, que ell volia fer la carrera d'arquitectura, però pel fet de no ensenyar-se a València, no la va dur a terme. D'altra, la curiositat sobre la malaltia que havia patit el va portar a aproximar-se a la medicina. Aquesta carrera, com hui dia, és més llarga del normal. Tanmateix, llavors no eren sis anys, sinó set. Sabent que va acabar en la promoció 1944-1945, és raonable pensar que va començar la seua etapa universitària uns anys després d'haver obtingut el títol de batxillerat, potser a causa de la seua convalescència per la malaltia del genoll dret, que sabem que es va produir en la primera meitat dels anys trenta.



Orla de la promoció amb la qual es va graduar don Rafael, qui apareix el primer entre l'alumnat, a l'extrem superior esquerre. Com a curiositat, si s'escabussen en el mar de cares, veuran que només hi ha dues dones, cap de les quals pertany al professorat o la direcció dels òrgans de la Universitat de València, llavors anomenada «Universidad Literaria de Valencia».

En els anys a la Facultat de Medicina, Rafael va entrar en contacte amb el falangisme. El seu fill Jesús Morcillo descriu el seu apropament de la següent manera:

 Estando en la universidad, mi padre conoció los pensamientos políticos de José Antonio Primo de Rivera y se apasionó, con él, como tantos otros que habían sufrido la barbarie de los afiliados a los partidos anarquista, comunista y socialista. Por eso se afilió, sin dudarlo, a las filas del partido que este había establecido, llamado Falange Española Tradicionalista y de las JONS (Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista).

A pesar que son pare havia treballat per a institucions republicanes com la CLUEA, és raonable afirmar que Rafael s'hauria vist influenciat, inspirat o reflectit en algunes figures del seu entorn que pertanyen al falangisme. D'una banda, destaca el seu cunyat José María Zapater, que havia format part del primer comité de la Falange a València i que va ser condemnat a mort durant la Segona República, si bé, finalment, no es va dur a terme la seua execució.


Tres retrats de don Rafael, el primer datat el 21 de juny de 1930, el segon, el 25 de febrer de 1933 i l'últim, el 1944, sent la foto que utilitzaria per a l'orla de Medicina.

D'altra banda, Vicente Meneu Doñate, el germà major, que era com l'anomenaven Maruja i Pepita, va tindre un lloc reeixit en la política betxinenca de la postguerra. Va ser alcalde de Betxí del 7 d'octubre de 1940 fins al 17 de març de 1943 i després va exercir càrrecs de tinença d'alcaldia i de regidor en diferents equips durant bona part del franquisme. En el 1963, quan es va publicar el llibre XXV años de paz en Bechí, formava part del Consejo Local del Movimiento, gràcies al nomenament del Cap Provincial del partit (pàg. 83).

 

A més a més, la família Doñate-Meneu va veure com la seua casa del carrer Sant Roc fou confiscada pels anarquistes o els socialistes de Betxí durant la revolució social esdevinguda en la part republicana d'Espanya a principis de la Guerra Civil. Per bé que la van batejar com «la casa del pueblo», va ser un dirigent anarquista o socialista qui es va posar a viure en ella. Segons Vicente Meneu Mollar, se la va quedar un veí de Betxí, que passà a viure no molt lluny de la seua pròpia casa, al carrer Sant Pere. Aquest no recorda el seu nom, sinó el seu malnom, que no publicarem ací per haver-hi encara betxinencs i betxinenques, descendents d'aquell home, que són coneguts amb el mateix apodo.


Deixant a banda qui se la va quedar, és innegable que la casa del carrer Sant Roc reflectia l'estatus social burgés dels seus propietaris, ja que havia sigut edificada, en estil Art Deco, entre el 1917 i el 1922, quan la família Doñate-Meneu estava en la posició socioeconòmica alta que assegurava el treball de Rafael. En tant que la confiscació es va produir durant la revolució social de l'estiu de 1936, és possible que la família estiguera al poble i que hagueren de fugir a València arran de la requisa de la seua llar.


Fragment d'una fotografia del carrer Sant Roc datada el 1949, presa durant alguna festivitat. Una dona sense identificar es recolza en el costat esquerre de la porta de la casa de Rafael i Josefa (el segon edifici començant per la dreta). Encara que la fotografia puga dur a engany, és una casa cantonera, que dona principi al carrer Sant Pere.

Més enllà de les qüestions polítiques, i ja amb el títol en la mà, Rafael se'n va anar a exercir la seua professió al Palmar, una pedania de la ciutat de València, tocant a l'Albufera. En aquell poble tan xicotet, ens conta la seua filla Mari Loli, la primera persona que va haver d'atendre va ser una dona que estava de part. Va ser llavors quan va aprendre a ser llevador (matró, com se sol dir), cosa per la qual és especialment recordat al nostre poble.


En el temps que va estar allí, va convidar a diferents familiars i amics a visitar-lo, sent una d'ells Asunción Franch Serisuelo. Aquesta conta que en aquell poblet el coneixien com a Rafael, el Coixet, i que tenia una gran relació amb tothom. Cada any, diu la seua filla, a pesar d'estar ja instal·lat a Betxí, tornaven al restaurant de la tia Pepita, que feia un excel·lent allipebre. Conservem poques fotografies de llavors, però Jesús Morcillo conta que en va fer moltes al Palmar, immortalitzant uns paisatges de canals, barques amb veles llatines i pescadors armats de perxes per a moure's per l'Albufera.



No obstant això, don Rafael no va estar gaire temps en aquella pedania de València: el seu aire humit va fer que s'agreujara ràpidament una tuberculosi pulmonar que hauria agafat allí. Decidit a deixar el Palmar, Rafael va creure convenient vindre-se'n a la casa dels seus pares a Betxí, ja que era un lloc on, per no estar habitat la major part de l'any, no contagiaria ningú. Especialment, calia tindre compte dels seus nebots, que eren molt xicotets i el risc de contraure la malaltia per a ells era alt.

 

Els testimonis conten que es va instal·lar a la segona planta de la casa cantonera ja esmentada i gràcies als seus coneixements de medicina es va curar a si mateix. Vicente Meneu Mollar, el Marxador, recorda que se'n pujava al terrat a dibuixar un dels seus monuments preferits del nostre poble: el campanar. Suposem que aquell espai seria un actiu principal en la curació del metge, ja que prendria el sol allí.

 

Amb la salut recobrada, don Rafael haguera pogut tornar a València, però va decidir quedar-se a Betxí. Eren els últims anys de la dècada dels quaranta i Betxí va guanyar un nou metge de família i un excel·lent llevador. Una fotografia d'una missa a la plaça Major, datada l'any 1950, ens demostra que Rafael ja estava instal·lat ací i havia superat la seua segona tuberculosi. Es pot identificar la seua cara, encara que un poc desenfocada, a l'esquerra de la fotografia, baix del rètol pintat de la Paqueteria Rosita. És l'únic home de peu en eixe sector.



Com ja sabem, Josefa i Rafael van tornar al seu poble natal per a viure la seua jubilació. Encara que sempre va ser el xiquet de la casa, Rafaelito, ja metge del carrer Sant Roc, es va transformar en don Rafael, un home que va arribar a tindre un paper central en la política betxinenca del franquisme i que es va casar a principis dels anys seixanta. Però eixos capítols de la vida del protagonista d'aquesta biografia els deixem per als articles propvinents.

COMENTARIS

Per a comentar cal iniciar sessió

Comments
Impossibile caricare i commenti
Si è verificato un problema tecnico. Prova a riconnetterti o ad aggiornare la pagina.
bottom of page