Hi ha una dita que diu que “ningú és profeta a la seua terra” però les persones avancem i evolucionem, per tal de transformar i fer coses noves i amb esperança que siguen bones, és clar. Per això vull proposar-vos descobrir o redescobrir el nostre bosc, la nostra xicoteta part de terme que pense és desconeguda, malgrat ser cada volta més xafada. Sembla que viatgem molts quilòmetres per anar a fer rutes d'aigua, conéixer llocs especials com Penyagolossa o el Pirineu, i tal volta ens costa apreciar el que tenim, que tot està genial, però si no valorem el que tenim a casa, el que som, qui ho farà?
Alguna volta camine pel terme amb amics que viuen a una gran ciutat i sempre diuen que quina sort de sortir de casa i en un moment estar a la muntanya amb rutes tan xules. Doncs, per tal de fer això, descobrir, cal apropar-se al bosc amb ulls de mirar, amb oïda d'escoltar, amb nas d'olorar i RESPIRAR i per damunt de tot amb passos respectuosos. Tenim la sort de què hi ha algunes persones que amb bona voluntat netegen i senyalitzen camins, però hi ha uns altres que mantenen els animalets que habiten el lloc, els caçadors i tal volta els incauts que ens perdem dins del bosc voluntàriament, explorant, cercant bolets, cercant llocs nous per gaudir les vistes… I això us propose: que junts anem descobrint xicotets racons, cadascú el seu, que descobriu plantes noves, pedres peculiars, càntics nous, etc. També fer valdre el nostre entorn, un bosc que no fa tants anys eren terres de cultiu de les quals queden algunes garroferes, oliveres i sobretot, les parets de pedra seca que ajudaven a sostindre bancals i personalment pense que són un monument patrimonial. Ara tot eixe espai és bosc mediterrani, ple de pi blanc (pinus halepensis), coscolla, aladernia, pastura, romer, timonet, margalló, i tota mena de plantes pròpies d´aquesta zona. Però hi ha espècies que malgrat ser també del bosc mediterrani, es solen trobar a una altra altitud i tipus de sòl, concretament el típic silici de la serra Espadà, i parle del pi pinastre (pinus pinaster). Quina va ser la meua sorpresa, que preparant un projecte d´estudis, em vaig trobar, passejant pel terme, dos exemplars de pi pinastre, damunt a una altitud de les més baixes de les nostres muntanyes i en un tipus de sòl que no és precisament silici. Per a mi va ser una mostra de què la natura és sorprenent, com hauran aplegat ahí les llavors? El pi és una espècie molt competitiva per la llum quan està en fase de creixement i aquests dos arbres, s´hauran enfrontat a les dificultats del sòl i a la competició amb els pins blancs que els envolten, són dos supervivents! I per a mi, estan en un dels racons més peculiar del terme, perquè hi ha un “lapiaz” amagat entre les herbes i els pins.
Us propose un repte, trobar els pins, fer-vos una foto al lloc i compartir-la amb la revista. Vinga, va, us donaré unes pistes, a part de la foto: estan al costat o justament damunt d'un barranc, però cal endinsar-se un poc dins del bosc per accedir, i de tant en tant et pots sentir “beeeeee”.
Que gaudiu plenament i amb respecte del bosc! Ens veiem a la muntanya!
COMENTARIOS
Para comentar es necesario iniciar sesión