Mecromina i besos

—Mamà, com et vas fer això? —va preguntar Arnau mentre assenyalava una antiga cicatriu a la cama de la seua mamà.

—Fent una carrera en el col·le —va contestar mentre el seu record tornava arrere en el temps.

—I et va fer mal?

—Molt, però saps? mamà es va alçar i va continuar corrent fins a arribar a la meta, encara que després van haver d'ajudar-me a caminar.

—I per què vas continuar corrent si et feia mal? —va inquirir Arnau.

—Perquè les ferides no sempre comencen a fer mal en el moment en què es produeixen, algunes el fan hores, dies o fins i tot anys després.

—I això com pot ser?

—Perquè existeixen diferents tipus de ferides, estan les que es veuen i les que no —va contestar sabent que estava a punt de començar una altra d'aqueixes converses que a Arnau li costaria entendre—. Les que es veuen solen ser de principi més doloroses, però curen més ràpid, poques deixen marca i la majoria d'elles amb el temps ni les recordem.

—I les que no es veuen? —va preguntar amb ulls curiosos mentre s'asseia més prop de la seua mare.

—Les que no es veuen, la mamà les diu les del cap i les del cor, i amb aquestes és amb les quals cal tindre més cura, saps? Aquestes són molt fàcils de fer perquè una sola paraula pot causar-les. A més, moltes vegades les persones no saben ni que les tenen i potser per això mai les arriben a curar.

—I també fan mal?

—Algunes solen fer mal amb menys intensitat, però el seu dolor és per sempre. I altres són tan doloroses que encara sense veure-les poden causar la mort de qui les pateix.

—Crec que jo tinc una al cap, perquè em recorde que una vegada em feia mal el genoll després de caure'm amb la bici —va dir alegre per a demostrar que l'entenia.

—I, mamà, tu tens alguna en el cor?

—És tard, carinyo. Tria un conte i anem al llit, demà continuem parlant.

I mentre Arnau buscava el llibre que volia sentir aquella nit, Silvia es va quedar asseguda, amb la mà en el seu cor, notant les seues velles ferides. I va pensar que, tal vegada, Arnau no havia entés molt bé de què parlava, i es va alegrar que així fora. I va desitjar que sempre fora així per als seus fills. Que mai l'entengueren, i que totes les seues ferides sempre foren de les que es curen amb mercromina i besos.

Encara que, segurament, els besos també són la millor cura per a les ferides que no es veuen