L'origen de Betxí

Per cercar els orígens de l’actual població de Betxí, ens hem de remuntar a l’Edat Mitjana, concretament al període conegut com Al-Andalús, el qual es va iniciar en el segle VIII amb l’arribada dels musulmans a la península Ibèrica, concretament en l’any 711.

Això no vol dir que abans de l’arribada dels musulmans el poblament de la Plana haguera desaparegut, però si hi ha un trencament amb el període del Baix Imperi Romà, ja que tot el territori valencià, va patir una greu crisi, que es derivà en un abandonament de les ciutats, com poden ser València i Sagunt, Sagunt passà a ser Murbiter «murum veterus», mentre que València es converteix en «madinat al turab» o el que és el mateix, la ciutat de terra.

Tot ens està parlant d’una decadència urbana, econòmica i demogràfica important. Pel que fa a la comarca de la Plana, els poblaments romans, en molts casos s’abandonen, i en altres casos cerquen el poblament en altura, per tindre més protecció. És el cas per exemple de la reutilització de l’antic poblat de Sant Josep, a la Vall d’Uixó. El fet és que bona part de la part baixa de la comarca de la Plana queda despoblada.

Es veu clarament aquest procés ja des del segle IV, durant el període tardoromà, però aquest s’anirà accentuant al segle V amb les invasions bàrbares, i als segles VI i VII durant el període de l’existència del regne visigot de Toledo, per al qual les terres orientals de la península tenien poca importància.

En un principi de l’arribada dels musulmans, aquest ocupen pràcticament tota la península, però la seua societat, mancara de suficient cohesió, per a poder viure en pau i justícia, els enfrontaments entre els mateixos musulmans, àrabs contra berbers, farà que els darrers abandonen en bona part la península i d’aquesta manera s’accentua el despoblament d’algunes zones.

Pel que fa a la Plana els primers segles de dominació musulmana, és d’una relativa pobresa tant econòmica com demogràfica, pràcticament no tenim testimonis que ens parlen d’una ocupació del territori i del seu desenvolupament, cosa que en canvi si que tenim en el sud peninsular.

Hem d’arribar a l’època del Califat de Còrdova, ja en el segle X, perquè aparega un cert creixement i desenvolupament del territori del Xarq al-Ándalus, o el que és el mateix l’orient d’al-Ándalus. Ja en època califal es construeixen drassanes a Dénia, també ràbites per a defendre la costa dels atacs dels normands, i comença un primer desenvolupament urbà, comencen a créixer les ciutats, València, Alzira, Dénia, Alacant, Elx, però també Sogorb, Morella, Peníscola, Onda i Borriana.

És a partir d’aquest moment de nova colonització de les planures litorals valencianes, quan podem emmarcar el naixent de Betxí, com a una nova alqueria islàmica, al igual que ocorre amb la resta de nuclis poblacionals de tota la Plana.

Un dels principals motius que expliquen el naixement d’aquesta alqueria va ser l’aprofitament dels recursos naturals, especialment el recurs més preuat de tots per a un país de clima mediterrani, és a dir l’aigua. La construcció d’una séquia, la qual naix en dos fonts (Fontanars i la Canaleta) pròximes entre elles, situades a la vora del riu sec, fonts que recollien tota l’escorrentia de les aigües que provenen de la Serra d’Espadà, i que recollides per una séquia, el principi de la qual és subterrània, a mode dels «qanat» sirians, farien cap a una bassa, la qual permetia regar una horta de 900 fanecades.

Relatiu a aquesta creació de la séquia major, seria la qüestió que avui dia encara està sense resoldre sobre l’origen de la «bassa Seca», era aquesta una obra romana i per tant estava relacionada amb la vila romana de la Torrasa, o en canvi, era una obra islàmica i estaria relaciona amb la fundació d’una alquerieta islàmica anomenada Misquitiella, que ocuparia el mateix espai de l’antiga vila romana. Aquest és un tema molt interessant però la gran transformació patida per les terres que envolten la «basa Seca» no ens permeten saber la seua realitat.

Tornat al sorgiment de l’alqueria islàmica de Betxí, una volta construïdes la séquia i la basa, necessàries per a regar les terres, l’altre element necessari era fortificar el territori, per donar-li seguretat als seu pobladors, és així com es va edificar la torre de la muntanyeta de Sant Antoni, que era una autèntica ràbita, lloc de defensa i oració, segurament pel caràcter sagrat, que sempre ha tingut aquest santuari, situat en una zona elevada de la Plana i orientat cap a l’est, com una torre de vigilància, des d’on es guaitaven tots els moviments que ocorrien en la Plana. Així mateix, es va edificar una veritable torre d’alqueria situada en el centre de l’alqueria islàmica, en la que era l’antiga «plaça de la Mesquita», aquesta torreta va estar en peu fins al segle XVIII, avui desapareguda, però que coneixem el seu emplaçament.

Altre element que també afavoria la creació d’aquesta alqueria era la situació del seu emplaçament, en un indret ben comunicat, prop de les vies naturals que unien la costa amb l’interior i el nord amb el sud. Coneixem els camins que comunicaven Betxí amb Borriana i amb el carregador d’Onda, situat a la costa, també amb les poblacions de l’interior, Alcora, Onda, Artana, i també amb el sud, el castell de Nules, i amb el nord Borriol.

Ara cal parlar de l’element humà, ja hem vist com des de finals del Baix Imperi Romà, la població de la Plana era minvant, haurem d’esperar a l’època del Califat de Còrdova per veure una nova etapa de creixement tant demogràfic com econòmic. Va ser aquest nou desenvolupament el que fer que les terres litorals valencianes foren ocupades novament. Ara bé, d’on provenien aquests nou pobladors, i que va passar amb els pobladors autòctons.

El que sabem en el cas de Betxí, és que en les restes arqueològiques de la sala de la volta del Palau de Betxí, es van trobar una sèrie d’enterraments, el que ens fa pensar que era el primer cementiri musulmà. Estudiats els ossos d’aquests esquelets, principalment l’individu anomenat Elvira, que corresponia a una dona de mitjana edat, va donar com a resultat que la meitat dels gens d’aquesta dona eren d’origen peninsular i l’altra meitat d’origen nord-africà. Amb la qual cosa podem especular sobre la pervivència de la població autòctona i seua barreja amb la nova població nouvinguda provinent del continent africà.

Aquests nous pobladors que van vindre del nord d’Àfrica, del que avui dia diríem el Magreb (Tunísia, Algèria i el Marroc) i que llavors s’anomenava Barbaria, serien clans o tribus de pobles amazigs, el que es coneixia per berbers, i que eren pobles que genèticament eren molt propers als pobles ibers, ja que també els ibers provenien del nord d’Àfrica.

Així mateix, la datació d’aquest esquelet ens dona una data als voltants de l’any 1.050, el que ens permet concloure que la creació de l’alqueria islàmica de Betxí és anterior a l’any 1.000, per tant durant la colonització produïda en l’època califal.

Finalment, amb aquests raonaments espere haver sabut respondre a la qüestió principal, que seria quin va ser l’origen de Betxí i el perquè de la seua creació.