top of page
MEMÒRIA VIVA

L'home de cultura i l'artista

Segona part del capítol 5 de l'obra Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu

Ignasi Verche Arnandis

1 de febrer de 2024, a les 8:00:00

Processió de la imatge de Verge de Fàtima on apareix Rafael Doñate acompanyat d'altres autoritats. La fotografia és segurament dels anys cinquanta, quan el doctor del carrer de Sant Roc era el Cap Local de la Falange. 

 

1. L'home de cultura.

Durant el període al partit i en la funció pública, don Rafael acudí a multitud d'actes culturals, com inauguracions o processons, on apareix fotografiat moltes vegades. Tanmateix, no acudia als actes socials per obligació, sinó per genuí interés per la vida cultural del nostre poble. Si haguérem d'agrupar els seus interessos culturals, ho faríem en cinc categories: la primera contindria allò relacionat amb la religió, la segona, la música, la tercera, la literatura, la quarta, els bous i, finalment, la cinquena, el futbol. Com veurem, no només li agradaven els actes públics relacionats amb eixes disciplines, sinó que algunes també les cultivava en l'àmbit privat, al despatx que tenia en sa casa.


Abans de començar a aprofundir en les categories esmentades, és menester caracteritzar, en general, Rafael Doñate com una persona molt culta, que llegia molt i que sabia dur una conversa sobre moltes disciplines humanístiques. Així el descriu el seu fill Jesús:

Una de las cosas que a mí me llamaba, poderosamente, la atención, era la enorme cultura general que tenía. Podía hablar de muchas cosas que la gente corriente que nos rodeaba, como no le interesaban, apenas sabían nada. Él, en cambio, debido a su enorme capacidad de memoria y por su curiosidad y sus ganas de aprender, a mí, al menos, me parecía que sabía de todo, pese a no haber viajado mucho a lo largo de toda su vida, pero bien por la lectura, el cine, el teatro o la televisión su cultura era muy amplia. Así que podía hablar de Pemán, Valle-Inclán, Unamuno, Blasco Ibáñez, Lorca o los clásicos, como si los conociese de toda la vida, al igual que hablaba de actores, películas, de geografía o historia, con fluidez y amplio conocimiento de lo que decía.

Pel que fa als actes religiosos, no hi ha massa a dir: li agradava anar a missa i a les processons que es feren al llarg de l'any, que en aquella època eren més de les que tenen lloc hui dia. Amb relació a la música, la seua afició per la música clàssica era d'allò més gran. Coneixia les principals obres i les disfrutava amb el seu tocadiscos. A part, públicament gaudia d'assistir a les albaes, un acte cultural que se celebrava a la matinada del dia de Sant Roc. El cant d'albades és una modalitat dins de l'anomenat «cant valencià d'estil» de durada breu, acompanyat de tabalet i dolçaina, que consisteix a cantar uns versos improvisats a una persona, o persones del poble. Normalment, el seu to és humorístic i per dirigir-se a persones poderoses es poden inscriure dins de l'art satíric.  


A propòsit de la seua afició a la literatura, podem assegurar pel testimoni del seu fill que havia llegit obres dels tres principals gèneres literaris: la narrativa, el teatre i la poesia. A més a més, també involucrava altres persones en l'afició per la lectura, com el mateix Jesús Morcillo, qui conta que son pare li pagava 25 pessetes per cada llibre que llegia. Així, va desenvolupar el gust envers els llibres d'aventures i la narrativa picaresca espanyola, on cal comptar La vida del Buscón, El lazarillo de Tormes o Las novelas ejemplares de Cervantes. Molts d'aquests llibres eren seleccionats pel seu pare adoptiu entre les obres de la col·lecció Biblioteca Básica Salvat que tenien a casa.  


Entre els tres gèneres literaris anomenats, la poesia era segurament la que més el captivava. No podem donar una llista exhaustiva dels seus autors de capçalera, però sí que sabem per la seua filla Mari Loli que li agradava recitar poesies que eren populars en aquella època, com El sermó de les cairetes o El conde sisebuto.  


El Sermó de les cairetes o Sermó de la bresquilla és una obra satírica del valencià José Serred Mestre representada per primera vegada el 1903. A pesar de la seua antigor, encara hi ha gent del nostre poble que recorda les seues representacions a la Plaça Major. 


Així mateix, Santiago Mollar Franch m'ha contat que una vegada el metge li va demanar que recitara un dels seus poemes favorits: la Nacencia, de l'extremeny Luis Chamizo Triguero. El context d'aquella petició va ser la convocatòria d'un festival benèfic a fi de recaptar fons per un xiquet que estava malalt, on cadascú podia demostrar els seus talents. Justament, el poeta del carrer de Sant Antoni s'havia memoritzat aquells versos durant la mili i va poder complaure d'allò més el metge. Santiago entén que la seua complaença vindria causada pel tema d'aquell poema, que és un naixement assistit per Déu. 


I què hi ha de l'escriptura? Va participar don Rafael de la producció de literatura? Jo no aniria tan lluny, però és prou raonable pensar que com a director del Boletín de Información Municipal va escriure alguns o tots els editorials que es van publicar entre 1969 i 1974. Tanmateix, l'únic text que sabem de ciència certa que va escriure ell és el discurs de comiat com a 1r Tinent d'Alcalde el 3 de febrer de 1974, que es va publicar al número 127 d'aquell Boletín. En aquest, el doctor Doñate, a part de recitar dos poemes (el primer, de Venancio Serrano Clavero i el segon, de Gómez Manrique), demostra els seus coneixements de retòrica i del pensament de José Antonio Primo de Rivera. Endemés, cita un discurs de Manuel Escobedo Duato, amb el qual li uniria un lligam de respecte intel·lectual (1).

  

Respecte als bous, no era un gran aficionat als bous al carrer, que encara se celebren al nostre poble, sinó a les corregudes. En paraules del seu fill Jesús, "era un entendido y buen aficionado a los toros, conocedor del léxico taurino y los méritos que tiene el torero al torear cuando lo hacía con buen gusto y torería". En aquest sentit, li agradava molt Manolete, el Viti, Antonio Bienvenida y Paco Camino. "No recurdo que fuese currista, ni pusiese por las nubes a Rafael de Paula". I sentencia el mateix: "Al que no soportaba era al Cordobés. Le ponía enfermo sus payasadas, toreando al público, como decía él". 


Per a tancar aquella classificació del principi d'aquest apartat, el futbol era un dels hobbies de don Rafael. Naturalment, no podia practicar-lo, però li agradava veure'l tant a la televisió de sa casa, una de les primeres del poble, com al camp del Club Deportivo de Bechí. Com sabran els de major edat, l'actual Camp Municipal Pepe Peirats va ser construït en els anys seixanta, quan Rafael Doñate Meneu era 1r Tinent d'Alcalde, deixant enrere l'antic camp que s'anomenava «El portal», que estava entre els actuals carrers Joaquim Ferrandis, Blasco Ibáñez i Sant Antoni.


Fotografia de l'1 de juny de 1958 al camp de futbol del Portal on apareix don Rafael al centre amb el seu amic Manuel Casimiro, que seu sobre la barana. Els altres homes, d'esquerra a dreta, són Paco Sanz, Joaquín Gumbau, Manuel Palanques, Vicente Orenga i Alfredo Remolar. 


Per torna, la posició política del doctor Doñate no només l'impel·lia a participar en la vida cultural del poble, sinó que portava a les persones del seu entorn a involucrar-s'hi. D'una banda, cal parlar de la participació de Lola en el la festa de la bandereta, una campanya de recaptació de fons per a la Creu Roja que se celebrava un dia de tardor i que requeria que les dones dels caps visibles de les forces vives municipals figuraren en la taula petitòria.  


En aquesta fotografia, feta davant de l'antic Ajuntament, es pot veure al voltant de la taula petitòria a Herminia Franch, Fina Franch (dona de Pepe Franch), María Vilar, María Rosario Remolar, Concha Franch (dona de Manuel Casimiro) i Lola Franch Campos, la qual porta al braç a la seua filla Mari Loli. 

 

 D'altra banda, era costum que les reines i les seues dames en les festes de setembre foren triades entre les nebodes i filles dels càrrecs de l'Ajuntament. En aquest sentit, María Teresa Zapater va ser triada dama en les festes de 1970 i conservem diverses fotos de la presentació, celebrada el primer divendres. Si alguna cosa destaca en la següent foto, més enllà del bellíssim vestit d'aquesta, és el fet d'immortalitzar el cordell i la medalla de la comunió de don Rafael, del qual es va parlar al capítol segon. Com ens ha confirmat Mari Loli, li agradava portar-lo en els principals actes culturals públics, especialment, en processons. 


A la dreta de la foto, seguts a la segona fila, Fina Mollar, Maruja Doñate Meneu, que es mira la seua filla amb delit, i José María Zapater García. 

 

Al mateix temps, l'any 1972 es va produir un fet anecdòtic que la seua protagonista, Virginia Doñate Gozalvo, recorda vívidament. Rafael era el metge de la seua família, amb la qual no tenia cap relació de consanguinitat coneguda, però un bon dia es va presentar per a demanar-li que fora dama de la cort de la reina i que isquera amb ell el dia de la presentació. Concretament, li va preguntar si li «concediria l'honor» de fer això, cosa que Virginia acceptà de seguida, molt pagada.  


Certament, don Rafael s'ho passava d'allò més bé durant les festes majors, amb els actes de la rondalla i els balls, en els quals participava amb la seua dona. Com ocorria amb la natació, la seua cama erta no li impedia moure l'esquelet. De fet, era un dels primers a eixir a la pista, segons conten. A més a més, dins de casa, Jesús recorda que evitaven perdre l'entrenament i dansaven tangos amb la música del tocadiscos del metge. A part, Lolita cantava enfront del magnetòfon de casa, en les cintes del qual està encara gravada, compartint la llista de pistes amb Rafael, que aprofitava aquell aparell per a registrar les poesies que recitava.  


Aquesta fotografia de la presentació, on es veu a Rafael i a Virginia caminant, va ser presa el 14 de setembre del 1972.


2. L'artista. 



Aquest últim paràgraf ens ha donat una idea com era ja d'artista don Rafael. Però encara hi ha més a dir sobre aquest tema. En particular, cal abordar la seua passió pel dibuix, la pintura i la fotografia. Les primeres notícies sobre l'habilitat dibuixant de Rafael Doñate ens l'ha donada Vicente Meneu Mollar, qui recorda que dibuixava el campanar quan passava llargues hores prenent el sol en el terrat de la casa dels seus pares, curant-se de la tuberculosi pulmonar que va contraure a finals dels anys quaranta.  


Malgrat que es pot suposar una considerable producció de dibuixos, només en conservem dos, fets amb llapis, en cada cara d'una quartilla de paper. El primer és un autoretrat fet al voltant dels anys cinquanta i el segon és el dibuix inacabat d'un castell. 


Després, María Pilar Quijada Franch guarda en la memòria els cartells que Rafael pintava per al Cine Parroquial (o de Poré), que posaven en la façana de la casa de la seua àvia Pura, a la Plaça Major. Mari Loli recorda que cada setmana li donaven el cartell de la pel·lícula que anaven a fer el diumenge i ell el copiava sobre una pissarra, que cada setmana s'esborrava i es tornava a dibuixar a sobre. A pesar de la fugacitat d'aquells dibuixos, gràcies al seu fill Jesús podem conéixer-ne cinc, que van ser fotografiats abans de ser esborrats.  



En el camp de la pintura, trobem tant còpies com originals pintats per Rafael. Exactament, hi ha quatre quadres, dos dels quals pertanyen a la primera classe i els altres dos, a la segona. Mentre que els originals tenen data, les còpies no la tenen. Una de les seues còpies ja ha aparegut, concretament, a l'anecdotari mèdic popular, raó per la qual ací no la tornem a mostrar.


Còpia realitzada en una data desconeguda.


Quadre original signat el juliol de 1973. 


Quadre de flors fet a petició de la seua dona Lola. Datat el juliol de 1979.


Per si no fora poc l'anterior, també cal remarcar la seua afició per la fotografia, que sabem que ja tenia abans d'arribar a Betxí. La seua amistat amb Pasqual Ventura Forner li va permetre fer servir les instal·lacions del seu estudi fotogràfic, situat al número 23 del carrer del Carme. Quan l'Ajuntament va crear l'arxiu fotogràfic-històric el gener de 1962, don Rafael, Pasqual Ventura Forner i Luciano Monzonís Franch van ser els primers a aportar fotografies del nostre poble: d'inauguracions, de vestits típics, de cavalcades, dels carrers com eren abans de ser asfaltats... Només amb la seua donació inicial es van replegar més de cent fotos.  


Una de les instantànies que va fer el doctor Doñate del nostre poble va ser aquesta de la placeta de les Monges, després de la seua reforma dels anys seixanta, una vegada retirada la cèlebre creu dels caiguts. Si es fixen, els edificis que apareixen se conserven tots quasi en el mateix estat de llavors, encara que a molts ens costa imaginar que hi havia un parc ple d'arbres on ara hi ha un insuls pàrquing.  



Una de les seues fotografies té un poc d'història, que m'ha contat Ana Mollar Doñate, una veïna de Betxí, família de don Rafael, ja mencionada en capítols anteriors. El protagonista d'aquesta biografia freqüentava molt el seu corral, car era on deixava sempre la seua moto, i allí feia moltes fotos de la família. Una d'aquelles fotografies és la següent, que conta Anita que se la va deixar al seu amic Julio Sorribes, el pintor que li va fer aquell retrat que encapçalà el pròleg d'aquesta obra. L'eslider es va endur aquella foto a Madrid, on tenia un estudi de pintura, i va realitzar múltiples obres inspirades en aquesta fotografia tan entranyable.  

 

Els xiquets que apareixen són, d'esquerra a dreta, Rosana Mollar Gumbau, José Rafael Meneu Mollar i Amelia Mollar Gumbau


En conclusió, podríem dir, sense por a enganyar-nos, que Rafael Doñate Meneu va ser un home aficionat a pràcticament totes les formes de cultura que es podien conrear en el seu moment a Betxí. Cultura religiosa, cultura intel·lectual, cultura musical, cultura literària, cultura taurina, cultura esportiva, cultura artística... Del més elevat al més popular: don Rafael era un home especial sense deixar de compartir moltes coses amb el gruix dels seus veïns. Només d'aquesta manera podria meréixer el seu respecte i admiració, certament.  


 

(1) Alhora, no podem descartar que don Rafael no haja escrit res que no haja caigut en les nostres mans. Sabem per Juan Alcalà que visitava sa mare Eulàlia per escoltar les seues històriques de la Guerra Civil i apuntar-les, potser per a escriure alguna cosa amb elles.

COMENTARIOS

Para comentar es necesario iniciar sesión

Comments
Yorumlar Yüklenemedi
Teknik bir sorun oluştu. Yeniden bağlanmayı veya sayfayı yenilemeyi deneyin.
bottom of page