top of page
HISTÒRIA

L’origen dels repobladors valencians

Xavier Mesado i Gimeno

1 d’agost del 2024, a les 8:00:00

Els cognoms de les persones són molt més que un conjunt de lletres connectades. Els llinatges expliquen la nostra procedència particular, però són també petjades que ens permeten resseguir la història col·lectiva.


En aquest sentit, els occitans van deixar-nos bona cosa d’empremtes. Si vosté es diu Gallard, Casany o Toldrà, és molt possible que algun dels seus avantpassats, fa molt i molt de temps, procedira d’Occitània, la regió històrica situada al sud de l’actual França i que comprén bona part d’allò que, a hores d’ara, es coneix com el Migdia francés.


“És difícil establir amb claredat quin cognom té origen occità i quin no. S’ha de tindre en compte que, en el cas del País Valencià, hi ha cognoms d’origen occità, però que no procedeixen directament d’Occitània, sinó de persones que venien de Catalunya o de l’Aragó. Per exemple, Gavaldà o Pàmies. Fora quin fora el seu origen, el que és evident és que hi són i han perdurat en el temps”, explica Emili Casanova, catedràtic de la Universitat de València, que va organitzar recentment una jornada sobre aquesta qüestió, en la qual van participar experts i expertes de Catalunya, el País Valencià i Aragó. 


Però com van arribar els Millet, Maristany, Bernadet, Coderch, Toldrà, Colonques, Bodí, Montparler, Gascó, Lacomba, Amiguet, Lafarga o Domenjó fins ací?


La presència occitana es remunta molts segles enrere. La relació entre el nord i el sud dels Pirineus és, en realitat, molt antiga. Des de l’alta edat mitjana es té constància d’un flux migratori des del nord cap al sud. Aquest flux va ser més o menys intens en funció de les necessitats, el cicle econòmic o els esdeveniments bèl·lics. Per a molts gavatxos (apel·latiu que es va començar a utilitzar per referir-se als immigrants procedents de Gévaudan, però que va acabar utilitzant-se per a tots els procedents de les terres ultrapirinenques), emigrar al sud dels Pirineus era la manera de millorar les seues condicions de vida, una circumstància força cridanera, si es té en compte que els fluxos migratoris solen seguir la lògica del sud cap al nord. Per proximitat, Catalunya i Aragó van ser els territoris amb contingents més importants, si bé es dispersaren per tota la Península.


“Des de l’alta edat mitjana —escriu Josep Saborit, que ha investigat especialment la presència occitana a les comarques de Castelló— els occitans havien emigrat al sud per diversos motius: refugiats de les guerres de religió —la croada contra els càtars en el segle XIII, i més tard contra els calvinistes (hugonots) en el XVI—, els qui fugien de les diferents onades de pesta i els qui, simplement, fugien de la misèria que periòdicament afectava les regions meridionals de França”.


Perquè si bé en l’actualitat els Pirineus són una frontera geogràfica i territorial molt marcada per la consolidació de l’Europa dels estats, en el passat les relacions entre els pobles d’un costat i l’altre d’aquest accident geogràfic foren del tot naturals. “Els antics occitans del Bearn, Comenge o del País de Foix eren més que veïns de la població aragonesa i catalana —escriu Saborit—. No solament hi havia una relació humana ben estreta. A més, la llengua de tots ells compartia una mateixa unitat d’essència que els permetia una comunicació fluida”. 


D’Occitània, un territori amb superàvit demogràfic, procediren una part significativa dels repobladors de Catalunya. El flux, tanmateix, es perllongaria amb el temps i donaria peu a un ingent transvasament, uns anys més tard, cap al Regne de València


Resseguir la petjada occitana en el catàleg de cognoms no resulta difícil si es té al davant un mapa del sud de l’actual França. I és que molts immigrants occitans, en registrar-se, prenien com a cognom el topònim del qual procedien. És el que els experts anomenen toponomàstica. D’ací procedeixen cognoms tan habituals a casa nostra com Gascó/Gasch, Franch o Tolosa.


“S’ha de tenir en compte que quan ens referim als occitans, parlem d’un col·lectiu de persones molt heterogeni, de procedència molt diversa i que van arribar ací en diferents onades i per motius molt diferents”, explica Alexandra Capdevila, professora de la Universitat Oberta de Catalunya.


Segons explica Capdevila, a banda del període de la “repoblació” en l’època Medieval, també es va produir en el període Modern. 


Així, a Catalunya, es poden distingir tres etapes: un primer auge des de mitjan segle XVI fins al 1620; de 1621 a 1660, període de retrocés o estancament, i de descens acusat a partir de 1661.


“Les pautes de mobilitat no es diferenciaven molt de les actuals. Hi havia un cert efecte crida. Les històries d’èxit contribuïren a forjar el mite d’una terra promesa, on era relativament fàcil prosperar i on els sous eren més atractius”, explica Capdevila, que remarca les afinitats culturals i lingüístiques entre ambdós territoris. Catalunya era, per als occitans, un territori atractiu, al qual a vegades acudien com a temporers, però, en altres ocasions acabaven assentant-se i fent vida. En molts casos, els occitans acabaren suplint la manca de mà d’obra que hi havia al Principat.


Segons explica Capdevila, els immigrants procedents de l’altre costat del Pirineu s’ocupaven en tasques poc qualificades, com ara la ramaderia o l’agricultura. Són, en definitiva, bracers i jornalers que busquen guanyar-se uns bons diners. Al Maresme, per exemple, es té constància de la seua dedicació a les vinyes. El paper d’aquests migrants, molts dels quals van acabar casant-se i arrelant en el territori, va ser decisiu en la reconversió de terres ermes i cerealícoles en vinyes i a l’establiment de les bases econòmiques del segle XVIII.


“L’edat d’arribada condicionava en bona part el futur d’aquells immigrants. En el cas dels més joves, amb 10 o 12 anys, era habitual que aprengueren l’ofici a Catalunya. El seu destí era determinat per la comunitat on era acollit. A Igualada, per exemple, predominaren els adobers i els teixidors”, explica Capdevila.


Els occitans, en tot cas, van guanyar-se certa fama com a constructors. La seua contribució, per exemple, va ser determinant en l’ampliació, remodelació i construcció de molts dels temples parroquials dispersos per tot Catalunya. A més de les qüestions terrenals, els occitans també se n’ocuparen de les divines. Es té constància que alguns d’ells, com Pere Terrados, a Mataró, o Joan Ricart, a Tortosa, van guanyar-se la vida com a religiosos. 


“La durada i la intensitat en el temps d’aquest flux migratori evidencia que més enllà de les motivacions de caràcter econòmic i les conseqüències de les guerres de religió, les afinitats culturals i lingüístiques i la continuació d’una tradició que venia de segles enrere van afavorir la perpetuació en el temps d’aquestes migracions cap a terres meridionals”, explica Capdevila.


Com a Catalunya, al País Valencià els migrants procedents de l’altra banda dels Pirineus eren majoritàriament persones joves. Segons explica Josep Saborit, el gruix dels occitans que arribaren al sud del Sénia procedien de la regió prepirinenca coneguda com a Bearn, i de zones pròximes com Bigorra, Comenge i la Vall d’Aran. Especialment, els del Bearn aprofitaven la ruta migratòria històrica que transcorre per Navarra i Aragó. 


No sempre és fàcil, però, resseguir-ne la petjada. “Sovint la fesonomia pròpia dels cognoms occitans s’assimilava als cognoms valencians, fins i tot quan no hi havia correspondència etimològica”, escriu Saborit. A vegades, els cognoms occitans s’adaptaven als ja existents. Exemples d’això serien Arnal i Arnau, Bois (bosc) i Bosch o Sabatièr i Sabater


Així mateix, no era estrany, que per tal de no ser identificats com a estrangers, ocultaren el seu origen. Era freqüent, doncs, que canviaren el seu cognom pel dels seus senyors o bé pel de les dones amb qui havien contret matrimoni, en un intent per passar desapercebuts. 


Saborit identifica com a occitans cognoms com ara Bellés, variant de Belliers o Bellieres (la paraula podria derivar de bélier, un mot que significa ‘carner’ o ‘fabricant d’ariets’); Bort, amb un origen vinculat a la localitat alvernesa de Bort-les-Orgues o bé a la vila bearnesa de Bordes; Lacomba o Comes, llinatge que podria tindre el seu origen en el mot cumba, el qual significa ‘depressió plana i fons en un terreny muntanyenc’; Pasies, l’origen del qual es troba en l’adjectiu occità pausier, el qual significa ‘mandrós’; Peirats, format a partir del mot peira, és a dir, ‘pedra’; Varella, seria la variant de l’occità Valelha, que és un diminutiu de vall; o Vèrnia i Lavèrnia, l’origen del qual podria estar en un tipus d’arbre dit vern o morera borda, tot i que també pot derivar-se del topònim Alvèrnia, una de les regions històriques d’Occitània. 


Tots ells són el testimoni fossilitzat d’una relació humana molt intensa que començà a apaivagar-se a partir de la invasió francesa de 1808 i la consegüent Guerra del Francès, la qual curtcircuità els fluxos migratoris i provocà sentiments profunds d’odi cap a aquells gavatxos.


Una volta hem pogut veure l’empremta de la immigració occitana en Catalunya i en el País Valencià, passem ara a l’estudi dels nostres cognoms, tant de la població de Betxí, com també de la comarca de la Plana. En les quals podem observar l’existència d’una sèrie de famílies d'origen occità, com són: Alairach, Albiach, Arnau, Bellés, Bodí, Bort, Bosch, Colonques, Comes, Franch, Gasch, Gascó, Lavernia, Meneu o Peirats.


D’aquest llistat passem ara a comentar el significat d’alguns d’ells. 


Així, uns cognoms són derivats d’antics noms germànics: Arnau, Gumbau i Meneu.


Arnau és un nom propi masculí que prové de l'alemany Arnwald, unió d'arn (contracció d'arin, ‘àguila’) i —wald (‘poder’, ‘govern’), per la qual cosa significa literalment ‘àguila forta’ o ‘dominador de l'àguila’. Aquest nom va derivar en Arnal en occità, i d’ahi va passar al català Arnau, i a l’aragonés Arnao o Arnaldo.


Gumbau també és nom propi masculí, patronímic —segons Moll— del germànic Gundobald, format per l’arrel Gund i la terminació bald, amb significat ‘audaç en la batalla’, si bé no em convenç aquesta explicació del seu significat. Aquest va derivar en el cognom Gombal a l’Aragó, i finalment Gumbau a Catalunya.


Meneu igualment deriva del nom personal germànic Manowald, de mano, “home”, y wald, “govern” o “poder”, es a dir, “home que governa” o “home poderós”. I d’ahí va derivar en Manauth, Manau, Maneu (forma que apareix a Betxí en el segle XVII) i finalment Meneu. 


Tanmateix, altres cognoms occitans deriven de topònims, són els anomenats antropònims. D’ells els més genèrics són Franch i Gasch o Gascó.


El cognom Franch amb significat de francés, (no podem diferenciar-lo del mateix cognom que significa lliure, per tant, no podem saber del cert quines eren les famílies originàries de França). És un altre dels cognoms que ja habitaven a Betxí a l’època moderna, sobretot després de l’expulsió dels moriscos en 1609 i la posterior repoblació cristiana, moment en que es converteixen en les famílies més nombroses de Betxí.


En canvi, els cognoms Gasch i Gascó són dos variants que indiquen que són originaris de Gascunya, en Occitània.


Altres antropònims deriven de ciutats occitanes, les més grans: Beziers, Burdeus, Narbona o Tolosa; en canvi, altres antropònims són llogarets molt menuts, com Alairach o Albiach. 


Albiach: el topònim Albiac correspon amb dos municipis de la regió d'Occitània. Un de poc més de 200 habitants, situat al Lauraguès, en el Llenguadoc, al departament de l'Alta Garona. I l’altre és un llogaret de 80 habitants, situat al departament de l'Òlt.


De la resta dels cognoms occitans en podem comentar algun més:


Peirats: cognom format a partir de la paraula peira que significa pedra, peirat és un mot occità que significa muntijol de pedres. Fins i tot hi ha un municipi anomenat Le Peirat, (en francés Le Peyrat) situat en el Llenguadoc, al departament de l'Arieja, en la regió d'Occitània.


Pel que fa a l’explicació històrica d’aquesta presència de famílies occitanes en l’antic Regne de València és la següent. 


Al llarg del segle XII, la Corona catalanoaragonesa estenia la seua influència a banda i banda dels Pirineus, amb grans feudataris, com ara els comtats de Foix, Comenge, Tolosa o Provença. De fet, els militars occitans van tenir un paper fonamental en el procés de configuració del territori que avui comprén Catalunya. Així, per exemple, quan Ramon Berenguer IV conquesta Tortosa, l’any 1148, compta amb l’ajuda de militars com Guillem de Montpeller, Bertran de Tolosa, Ermengarda de Narbona, a més d’efectius procedents de Normandia.


A la batalla de Muret, però, l’any 1213, Pere el Catòlic va perdre la vida davant el creuat Simó de Montfort, la qual cosa va significar un pas decisiu cap al replegament catalanoaragonés a la banda sud del Pirineu. Uns anys després, el 1258, Jaume I i Lluís IX van signar el tractat de Corbeil, pel qual Catalunya va perdre definitivament els seus drets sobre el territori d’Occitània. Només romangueren sota la jurisdicció catalana Montpeller, el Carladès i la baronia d’Omeladès. Tanmateix, el 1346 Jaume III de Mallorca va vendre també aquests territoris a Felip VI de Valois.


Amb tot, això no va ser un impediment perquè els occitans participaren en les campanyes militars. En la conquesta de Mallorca, homes procedents de Montpeller, Narbona i Marsella, van lluitar al costat de Jaume I i van rebre propietats i terres en el repartiment posterior. Igualment, participaren en la conquesta del Regne de València i en el posterior procés de repoblament. 


Ara bé, Enric Guinot, autor del monumental doble volum Els fundadors del Regne de València (Edicions 3i4), estima que els contingents procedents de l’altra banda del Pirineu, els occitans, només van representar entre el 2 i el 4% del total de repobladors. “Sistemàticament, la gran majoria de pobles valencians foren repoblats per gent que procedia tant de Catalunya com d’Aragó, en proporcions que superen, sempre, entre els dos orígens, almenys els tres quarts parts. A més a més, de forma normalment minoritària, poden trobar-se grups reduïts de gent procedent de Montpeller i de tot Occitània, de Navarra i de Castella, en quantitats diferents, però sempre en una proporció marginal respecte als immigrants catalans i aragonesos. 


Pel que fa a l’origen dels cognoms occitans, sabem que aquestes famílies no van emigrar fins ací directament des d’Occitània, sinó que primer van assentar-se en Catalunya i Aragó, i des d’aquests territoris van emigrar al País Valencià. De totes maneres amb independència del seu origen, totes elles van formar part de la nostra societat igual que la resta, sent un component més.


Tal com hem pogut veure en els autors precedents la immigració d’occitans tant a Catalunya com al Regne de València va ser una constant al llarg dels períodes medieval i modern, però va tindre dos moments principals, un al segle XIII amb la conquesta del regne i el posterior repoblament, i altre al segle XVII després de l’expulsió dels moriscos i el nou repoblament de les terres que hi havien quedat buides.

COMENTARIOS

Para comentar es necesario iniciar sesión

Comments

Comparte lo que piensasSé el primero en escribir un comentario.
Es el logotipo de la marca

Síguenos en:

©2023 por SomBetxí.

  • Instagram
  • Facebook
  • TikTok
  • Youtube
bottom of page