
(15 de gener de 2024 a les 11 del matí)

Bon dia, Ximo, quin taller més complet! Ací has d’haver fet un munt de coses… Quant fa que et dediques a treballar el ferro?
El ferro el treballe des de fa trenta-cinc anys. Però d'autònom, de fer artesania i tot això des de l'any 2008.
Què és quan vas decidir obrir aquest taller…?
Sí, primer vaig estar amb el mag Yunke, que jo li he fet molta feina d'ell, vaig estar un any i després ja me'n vaig venir així. Vaig estar d’autònom també: una, perquè a mi sempre m'ha molat crear, i dos perquè tenia els nanos xicotets i sempre et dona la possibilitat d'estar molt més amb els xiquets.
A banda d'això, com et deia, sempre m'ha agradat crear i era l'única forma de… perquè jo treballava en altres tallers i estava tot el dia currant, i després quan acabàvem feia coses d'artesania per a regalar-les, totes aquestes coses.
En principi, d'artesà, des del 2008.
Quina és la primera peça que vas fer?
Ostres… Aixina arquitectònicament gran, va ser un camell a tamany real, perquè jo treballe molt per a les companyies de teatre. Jo faig moltes escenografies pel teatre. He fet un camell, he fet un elefant, he fet una olivera a tamany real, tot això sempre desmuntable perquè pel teatre necessiten que es puga carregar i descarregar. Jo crec que la primera peça gran va ser un camell a la companyia de la FAM.
I com diries que és el procés creatiu?
Doncs és un poc atípic en el meu cas, perquè jo soc autodidacte total. Aleshores la realització és un poc del cap a les mans, perquè ara es du molt el tema de l'ordinador, que pots veure el disseny abans de… Jo del meu cap va a les mans i passa directe. Alguna vegada faig un esbós a la mà, però molt poques vegades. Aleshores sí que és de veres que la gent confia. Que moltes vegades això fa por, saps? No saps mai. Sempre estàs la incertesa de si agradarà, si no agradarà. Però bé, de moment, pareix que les coses que faig les encerte, entre cometes. A més, a mi m'agrada molt treballar amb el client. Jo faig una peça i a mitja peça et cridaria i et diria… A veure, vine, t'agrada? Com por em va? Doncs no, o sí, perquè així segur que l'encertes. El procés creatiu és un poc del cap a les mans.
En tants anys de dedicació, de segur que has fet moltes peces, però si haguérem de quantificar eixe “moltes”, quin número resultaria aproximadament?
Jo què sé, jo he fet centenars de coses. A més, jo totes les coses que faig normalment són peces úniques, a menys que siguen, per exemple, els trofeus de la Cope. Jo faig els trofeus de la Cope i tots els anys són iguals. Però sí que és de veres que són peces que les he cavil·lat jo. Però normalment les peces que faig…
Cap es repeteix…
Normalment no. I seria molt difícil repetir-les també perquè no es fan a màquina, es fan a mà. La mà és molt imprecisa. Tu dobles un ferro i no dobles el mateix ferro ara, que després, perquè depén de la força, depén de mil coses… Per això són peces úniques, perquè tenen eixa gràcia.
I com descriuries totes les obres que fas?
Jo les descriuria… Siguen les peces que siguen, des de la tauleta més simple fins a la peça més sofística que haja pogut fer, les definiria: amb molt de cor. Jo les coses les faig sempre en tot el cor del món. Jo sempre les faig com si foren per mi. Ja et dic, igual té que siga la tauleta la mar de simple que la flama. No faig les coses només perquè agrade o no agrade, ho faig amb tot l’amor del món. Perquè les coses isquen bé i al client li puguen agradar. Jo crec que quan les coses es treballen així, al final, sempre agraden. La satisfacció de veure la cara del client quan li dones la peça… Això no té preu!
Has dit que t'agrada molt veure la satisfacció del client, el que més t’agrada de la teua feina és això?
Sí, entre altres coses. A mi la meua feina m’agrada molt. Jo m’obligue a anar-me’n del taller. M’obligue (recalca).
T’obligues a descansar…
Sí, quan estic fent alguna cosa artística sí. Moltes vegades treballe millor baix pressió que en temps. Quan més m’apreta el temps millor m'ixen les coses. No sé per què…
I n'hi ha algun defecte dins d'aquesta feina?
Molts. Molts. Ací es traga molta merda. És una feina molt bruta. No és bona per la salut, perquè tragues molt fum i molta pols i moltes coses. A banda, és molt cansada per al cos, el llom i, sobretot, et desfàs. Però, bé… Cada feina té els seus pros, els seus contres. A mi, a la llarga, en tot això que estic dient que és negatiu, per dir-ho d'alguna manera, al final, em recompensa. La satisfacció del client entre altres coses, em recompensa.
Creus que està ben reconegut, aquest sector?
No. Ja no sols el meu, en general, crec que l'artesania en Espanya i, sobretot, en aquesta zona, no està ben reconeguda. La gent, en principi, només mira el que valen les coses. No és el mateix fer un masseter que el compres en un basar, que el fan de qualsevol manera, que el que puga fer jo, que saps que està ben soldat, que saps que el ferro és bo. La gent mira el que valen les coses i no reconeix la feina de l'artesà com a tal, que està fent-te les coses per a tu. Fora d'Espanya està molt més reconegut. Mira, jo he fet peces per a l'estranger (França, Alemanya…), en Bèlgica, per exemple, es valora moltíssim. La feina artesana en altres països, es valora moltíssim.
(…)
Parlant un poc de l'escultura “La Flama”, què et va dur a fer-la?
Doncs a veure, va ser un encàrrec de l'Ajuntament, evidentment. L'inici de la peça va ser un comentari en l'Ajuntament (en Alfred sobretot), i la idea original, per dir-ho d'alguna manera, era el penó del Regne de València. Aleshores si mires l'escultura veus que té la forma del penó. Com dirien els cuiners, és una desconstrucció del penó. A banda, abasta també la quadribarrada, evidentment. I a banda el més típic de Sant Antoni, el foc i la flama ja és el tot. Ajuntant les tres coses és el que em va dur a fer la peça, però realment va ser un encàrrec de l'Ajuntament.
I com descriuries el procés de fer-la? Em referisc… Hi ha algun secret, algun misteri? No, el misteri és eixe, em van donar unes pautes del que més o menys voldrien que fora la peça, i entre Joan Pallà i jo (Joan Pallà és un company artesà del vidre i dissenyador també), li donava idees i ell definia les línies. Per tant, la realització l'he fet jo, però el disseny com a tal és de Joan Pallà. Vam veure el penó i vam començar a desconstruir-lo perquè fora alguna cosa vinculada al poble, i al mateix moment, que no fora una bandera com a tal, que tinguera la seua gràcia.

Que tinguera la seua essència...
I evidentment, això de la flama ha sigut un encert, fer-la així, que pareguera la flama del foc de Sant Antoni, que és ideal per a Betxí.
I quantes hores vos va dur, fer aquesta escultura?
El procés el duem en marxa des de fa més d’un any i sí que és de veres que s'havia demorat, perquè jo havia estat malalt. Però la construcció i el disseny duem un any i mesos. La construcció com a tal m'haurà costat entre dues i tres setmanes, de construir com a tal. Però bé, els dissenys i aquestes coses són el que més costen, sempre duen un procés que no para mai… Estic gitat i el cap no para de cavil·lar, i un dia penses una cosa i al sendemà entres al taller i veus la forma damunt del banc i dius “doncs no, ho canviaré que vull fer-ho d’una altra manera”.
És un procés que sempre està obert a possibles canvis…
Sempre. Fins que la peça no està realitzada sempre està obert.
Estàs content amb la creació final?
Doncs mira, primer tenia els meus dubtes, les coses com siguen, però al final, i també un poc per la resposta de la gent, pareix que estiga agradant. I això sempre és d'agrair. I sí, estic content. Estic content d'haver fet les tres coses que l'Ajuntament volia i el poble jo crec que necessitava per a l’entrada del poble, crec que al final estic content.

Doncs sí, jo pense que el poble també se sentirà identificat amb l'escultura. Representa molt bé la festivitat de Sant Antoni així com els orígens de Betxí.
El que passa és que has d'explicar-ho. Avui aquest matí he estat en el bar i m’ha passat això, el primer que et pregunten és: Què significa? Però és molt curiós, perquè jo estic segur que a Ripollés ningú li preguntarà… Aquests dos ninots que estan ací dalt d'aquesta estàtua, què volen dir? No li ho pregunten, però, tanmateix, quan és un poble la gent vol saber… I és de veres que quan expliques el significat la gent diu, ah, doncs sí. És com si es quedaren tranquils. I després et diuen, “m'agrada”. El que no et diu m'agrada, és perquè no li agrada normalment. El “no m'agrada”, n'hi ha molt poquets que t'ho diuen, és de veres. Però la gran majoria, després d'haver-li fet l'explicació, et diu, “mira, sí, m'agrada”.
(…)
I estic pagat perquè jo no soc d'aquest poble, fa molts anys que visc ací, però jo no soc d'aquest poble. Però estic molt pagat de poder deixar la meua empremta en el poble. Perquè són aquestes coses que els meus fills i els meus nets, els teus… Veuran, d'ací a cent anys si no passa res. Aleshores és d'agrair, no?
COMENTARIOS
Para comentar es necesario iniciar sesión