top of page
HISTÒRIA

El repoblament del Regne de València

Xavier Mesado

2 de juny de 2024, a les 7:00:00

En una primera, entre 1232 i 1236 es va repoblar el nord del regne, des dels Ports de Morella fins a la Plana de Borriana. La instal·lació dels repobladors s’hi efectuà generalment a través de cartes de poblament, concedides tant per la corona com pels senyors laics i eclesiàstics que havien protagonitzat la conquesta d’aquestes terres altes, les primeres en passar a mans cristianes. 


En la segona part de la conquesta el protagonisme seria major, ja que el monarca s’havia assegurat el monopoli del dret de conquesta de la capital València, i del control del repartiment i de tot el procés repoblador. Les donacions començaren abans fins i tot de prendre el territori, quan es trobaven acantonats en el Puig, el juliol de 1237, preparant l’assalt a la capital, com a incentiu per a les tropes i com a expressió del propòsit de conquesta. Una vegada evacuada la població musulmana, el repartiment va seguir el model emprat a Mallorca de donacions concretes i individuals, registrades en el Llibre del Repartiment, inventari i divisió del botí territorial obtingut, que incloïa les concessions de cases i terres als petits pobladors, com els rafals i les alqueries atorgades a la noblesa i repoblats després a través de cartes pobles o d’establiments individuals.


La ciutat de València va ser dividida en grans districtes o barris segons la procedència majoritària dels pobladors: el barri de Barcelona, amb 500 cases, el de Terol, amb més de 400, el de Montpeller, amb 150, i així fins a una dotzena de barris i uns tres mil habitatges. Les cases i antigues heretats dels antics habitants van ser distribuïdes entre els conqueridors segons la seua categoria social: els nobles i magnats obtingueren els béns de l’antiga aristocràcia musulmana, les millors cases i les finques de la perifèria.


La repoblació no va ser tan intensa al sud del Xúquer, on la rendició pactada de les ciutats, viles i castells havia permés la continuïtat de la majoria de la població musulmana. El Llibre del Repartiment a penes registra donacions en aquesta zona en els anys immediatament posteriors a la seua ocupació. Cap a 1247, en vespres de la revolta d’Al-Azraq, només hi havia dues ciutats poblades realment de cristians, Borriana i València, mentre que la resta del país, de Peníscola a Biar, els assentaments de colons no deixaven de ser encara insignificants.


Després de la insurrecció general de la població musulmana dirigida per Al-Azraq va haver un procés d’expulsions massives i trasllats forçosos que buidà de musulmans els nuclis urbans i les planures del litoral, les terres més fèrtils del país, ràpidament ocupades per repobladors cristians vinguts del nord. L’impuls repoblador es va centrar al sud del Xúquer, cap a Xàtiva, la segona ciutat del regne. El Llibre del Repartiment registra un miler de donacions en el territori de la capital de la Costera en només dos anys, 1248 i 1249.


La repoblació va ser un procés de llarga duració, escalonat i sostingut en el temps, i als contingents inicials que procedien de tota la geografia cristiana, d’Occitània, Navarra i Itàlia, d’Anglaterra i Alemanya, fins i tot de l’Hongria.  Però, el gros dels repobladors procedia de Catalunya i Aragó. 


Als contingents inicials s’hi anaren afegint noves aportacions, procedents també en la immensa majoria de Catalunya i d’Aragó. Mentre que l’Alt Millars, la Vall de Sogorb, els Serrans, la Foia de Bunyol i la Canal de Navarrés, que hui dia parlen castellà, haurien tingut una aportació aragonesa predominant; els Ports de Morella, el Maestrat, tota la faixa marítima i algunes parts més interiors idiomàticament valencianes, haurien estat repoblades per colons del Principat.



Amb independència de l’origen dels repobladors i del volum de les respectives aportacions, el nou país s’inseria gradualment dins l’àrea cultural i lingüística catalana, ja que tant la llengua de l’administració, des de la cancelleria reial a les escrivanies municipals, i la dels negocis, la dels intercanvis comercials, com la del carrer, la que es parlava majoritàriament a les viles i pobles del país, era el català occidental.


L’establiment dels colons es produí bàsicament a través de dues vies: les donacions individuals registrades en el Llibre del Repartiment i les cartes de poblament col·lectives atorgades pel rei o pels senyors.  En ambdós casos, es pot reconéixer l’existència d’un lot model, consistent en una casa, dues fanecades d’hort i tres jovades (9 ha) de terra, que tenia a configurar unes explotacions familiars homogènies i autosuficients.


Si abans la llei islàmica havia discriminat cristians i jueus, ara la falta de respecte per part dels cristians envers els pactes i les capitulacions signades amb els  musulmans en la presa de València, en què hi havia el compromís de protegir les riqueses dels musulmans, les seues creences, la seua llengua, la seua legislació, entre altres, dugueren a constants tensions socials. 



Els mudèjars, habitants musulmans del regne de València, van protagonitzar tres revoltes que posaren en greu perill el jove regne, totes elles liderades pel cabdill Al-Azraq.  En la primera d'elles (1244), i amb l'ajuda de Castella, s'arribà a independitzar del regne els territoris al sud del Xúquer.  En la segona (1248-1258), Al-Azraq estigué a punt de matar Jaume I en una emboscada, però finalment les tropes de la confederació aragonesa recuperaren, sense gaire resistència, totes les places perdudes. Al-Azraq fou capturat i desterrat del regne.  Finalment, la tercera revolta (1276), s'estengué per totes les comarques del sud de l'antic regne de València. Al-Azraq fou mort en aquesta revolta, però el seu fill continuà liderant-la, el català occidental.


En el cas de Betxí, no coneixem els pobladors cristians que hi havia en el segle XIII i primera meitat del XIV, probablement molt pocs al tractar-se d’una senyoria de població predominant musulmana, els seus senyors, que des de 1270 van ser aragonesos, primer el bisbe de Saragossa i després el llinatge Vilanova, tindrien un grapat de pobladors cristians per assegurar-se les seues possessions, els anomenats agents senyorials: alcaid del castell, saig, batlle senyorial, i com no els rectors de l’església.  Aquests pobladors serien vinguts també de les terres del nord com hem vist més amunt.


En el mateix segle XIV, a la segona meitat hi ha un augment important de la població cristiana, aquest augment estaria relacionat amb els esdeveniments socio-polítics de l’època.  La pesta negra de 1348 i les seues conseqüències, i la guerra amb Castella, de 1356 a 1365.


Finalment, els noms i cognom dels pobladors cristians de Betxí que hi vivien en la segona meitat del segle XIV, els hem situat en aquesta taula:

Nom

1369

1378

ABELLER,  Domingo

ABELLER,  Domingo

ABELLER,  Domingo

AGULLLÓ, Nicolau


AGULLLÓ, Nicolau

ARANDA, Miquel de

ARANDA, Miquel de


ARANDA, Nicolau de


ARANDA, Nicolau de

BELSA, Pere


BELSA, Pere

CAPDEBOU, Pere

CAPDEBOU, Pere

CAPDEBOU, Pere

CAPDET, Pere

CAPDET, Pere

CAPDET, Pere

CARDONA, Bernat

CARDONA, Bernat


CARDONA, Macià

CARDONA, Macià


COMES, Antoni


COMES, Antoni

CUCALÓ, Domingo


CUQUALÓ, Domingo

ESCOLA, Simó

ESCOLA, Simó


ESCUDER, Pere (justícia)

ESCUDER, Pere (justícia)


GENER, Simó

GENER, Simó


MORA, Domingo de


MORA, Domingo de

MIR, Berenguer (fill que fou de  Pere Mir)

MIR, Berenguer

MIR, Berenguer

MIR, Bernat

MIR, Bernat


MIR, Miquel

MIR, Miquel

MIR, Miquel

NINOT, Pere

NINOT, Pere


NOU, Arnau


NOU, Arnau

PALAU, Bernat


PALAU, Bernat

PASCUAL, Domingo


PASCUAL, Domingo

PÉREZ, Bartomeu


PÉREZ, Bartomeu

PÉREZ, Jaume


PÉREZ, Jaume

PINÓS, Domingo


PINÓS, Domingo

PINÓS, Romeu

PINÓS, Romeu

PINÓS, Romeu

PITARCH,  Domingo

PITARCH,  Domingo


SANCHO, Pere


SANCHO, Pere

Ramon ?

Ramon ?


RIBES, Berenguer de


RIBES, Berenguer de

ROQUETA, Mateu

ROQUETA, Mateu

ROQUETA, Mateu

VIDAL, Bernat

VIDAL, Bernat

VIDAL, Bernat

VILAGRASA, Guillamó 


VILAGRASA, Guillamó

Si ens fixem en ells veurem que la gran majoria dels cognoms tenen un origen català, pràcticament el 75 %, mentre que els cognoms d’origen aragonés serien el 25 % restant.  Dades que estan en consonància amb el que havíem vist més amunt perquè feia a les comarques del Regne de València.  Una altra cosa diferent seria que aquests pobladors vingueren directament d’Aragó i Catalunya, el més probable és que vingueren de les mateixes terres del Regne de València, ja repoblades anteriorment.

COMENTARIOS

Para comentar es necesario iniciar sesión

Comments
Couldn’t Load Comments
It looks like there was a technical problem. Try reconnecting or refreshing the page.
bottom of page