El llegat cultural islàmic

Pel que fa a la nostra cultura, els valencians tenim una sèrie de llegats culturals, que ens han anat influint des de l’antiguitat, l’un rere l’altre.  

Del més antic al més modern, podem parlar d’un llegat ibèric.  La cultura d’aquest poble era comparable a qualsevol de les cultures més avançades de la seua època, ja que disposaven d’una llengua escrita, per desgràcia encara no desxifrada; una religiositat important, amb abundància de tombes i santuaris, en els quals podríem trobar exvots, com el guerrer de Moixent; una cultura urbana, amb poblats on els habitatges se situaven en illes de cases, i que estaven envoltats de grosses murades amb les seues portes d’accés; i també una cultura material i artística important, destacant tresors, com el tresor de Villena, format per una gran quantitat de peces, i escultures de caràcter religiós, com la sirena d’Agost i la Dama d’Elx.  

Aquesta importància de la cultura ibèrica està relacionada amb els contactes, tant comercials com culturals, amb els pobles més avançats de l’antiguitat, com foren els fenicis i els grecs.  La influència d’aquests pobles va fer que arribaren a les nostres terres el blat, la vinya i l’olivera, formant allò que es considera la trilogia mediterrània.

Després, per aquestes terres vingueren els cartaginesos, successors dels fenicis, i pels seus conflictes amb els romans pel domini de la Mediterrània Occidental vingueren, en el segle III aC, els romans.

Els romans seran altres dels pobles que ens han deixat una forta petjada cultural, el món romà i la cultura llatina encara estan molt presents en tota la cultura Occidental, i per tota la Mediterrània, el «Mare Nostrum» de Roma.  Nostre és el calendari romà, amb els mesos de l’any, els dies de la setmana, les hores del dia i de la vigília.  Roma va tindre un fort impacte cultural sobre la societat ibèrica, la qual patirà una forta aculturació fins a esdevenir formalment part de societat romana.  La família romana s’imposarà dins de les relacions socials, la religió romana, la llengua llatina, els números romans, l’arquitectura romana, etc.

El llegat romà serà continuat després per la nova religió cristiana, que substituirà a la religió romana, les autoritats cristianes continuaran l’aculturació dels indígenes ara amb la difusió de la religió de Crist, les noves autoritats religioses: bisbes, rectors, convents, substituiran a les romanes.

De l’arribada dels visigots per aquestes terres pocs testimonis han quedat, alguna ruïna d’un palau situat a Riba-roja i poc més.  Tampoc s’ha conservat res de la presència bizantina en el sud del territori valencià.

Així estaven les coses, quan a principi del segle VIII després de Crist, els musulmans arribaren a la península Ibèrica.  L’arribada d’aquesta nova religió ve precedida per la seua expansió per l’Orient Pròxim, des del seu origen en Aràbia, i per tot el nord d’Àfrica, des d’Egipte fins al Marroc, lloc on s’implantarà finalment en el segle VII.  La descomposició política i social del regne visigot de Toledo serà el teló de fons de l’arribada dels musulmans.  Ja que una facció dels visigots seran els responsables de cridar en la seua ajuda als musulmans provinent de l’altre costat de la Mediterrània, puix va ser el mateix duc de Ceuta amb l’esquadra visigoda qui va traslladar els guerrers musulmans fins a la península.

Una volta els musulmans van conquerir la península Ibèrica, aquests no eren pobles uniformes, sinó formats per uns grups prou diferenciats, per una banda, els autèntics àrabs procedents d’Aràbia, els menys nombrosos, també altres grups provinents d’Orient Pròxim, com egipcis i siris; tanmateix, els més nombrosos de tots eren els provinents del nord d’Àfrica, berbers o amazics, els quals realment eren els pobles antropològicament més propers als pobles ibers, ja que també els ibers van ser originaris del nord d’Àfrica.

Aquests pobles nouvinguts es van barrejar amb la població autòctona iberoromana, els quals durant un període bastant llarg que va durar segles, van acabar aculturant-se a la nova religió mahometana i a la llengua àrab, seran els anomenats Muladís o nous convertits a l’Islam.  Juntament amb els musulmans, també hi vivien en aquestes terres altres minories religioses com els jueus i els cristians, els quals s’anomenaven Mossàrabs, és a dir arabitzats.

Aquesta societat d’al-Àndalus, nom amb el qual ells definien la península Ibèrica, es perllongarà durant quasi nou segles, entre els anys 711 i el 1609.  La qual és una de les etapes històriques més llargues de la nostra història passada, juntament amb la romana (que abasta entre el segle III aC i el V dC).  Temps més que suficient per a deixar una forta petjada en la nostra cultura, de la qual moltes vegades no en som prou conscients.

Finalment, amb la conquesta cristiana d’al-Àndalus, produïda entre els segles X i XV, es produirà la darrera aportació cultural dels pobles cristians del nord de la Península, que a poc a poc ocuparen les terres dels musulmans, en alguns casos aquests van ser expulsats, i en altres casos romandrien en la terra, treballant-la, i mantenint els seus costums, llengua i religió, fins a la seua definitiva expulsió, a principis del segle XVII.

En el cas de les terres valencianes, la conquesta es produirà al segle XIII, i tot just després hi haurà un període de repoblació, amb els pobles nouvinguts des de les terres del nord peninsular, en el nostre cas es tractarà de gent catalana i aragonesa, principalment.  Així i tot, aquests repobladors encara compartiran el mateix espai amb els mudèjars i moriscos almenys durant quasi quatre segles més (1231-1609).

Quines són les manifestacions del llegat islàmic que hi podem trobar en la nostra cultura, són tantes i tan variades que difícilment som conscients del seu origen.  Anem a fer un menut repàs, gens exhaustiu, sobre algunes d’elles les quals encara hi perduren en la cultura valenciana.

Així per exemple, en l’agricultura, els musulmans van aportar moltíssimes innovacions, tant en les tècniques, com en els productes conreats.  Cal parlar de les séquies, sifons, aljubs, sínies, la roda hidràulica, assuts, basses i tot el sistema hidràulic que hi havia en les hortes.  Així, partint de diverses fonts naturals, els musulmans recollien l’aigua en séquies i la diuen fins a les hortes.  En el cas de Betxí tenim la séquia antiga, que recollia l’aigua de les fonts de la Canaleta i Fontanars, i que la transportava a la bassa del poble, possiblement també era d’origen islàmic la Bassa Seca.  Aquestes basses servien per a regar unes 900 fanecades d’horta i per moure els molins de blat.  També les tècniques agrícoles com el càlcul de la collita, alfarrassar.

Pel que fa als nous productes introduïts pels musulmans, tenim dels més importants com l’arròs i la canya de sucre.  Que seria de la nostra gastronomia sense aquests ingredients.  Altres productes agrícoles notables serien les magranes, albercocs, mores, carxofes, caquis, pistatxos, ametles, prunes, cireres, préssecs, cireres, melons, melons d’Alguer, albergínies, pebres, pebrots, carabasses, les taronges, etc.  Que seria de la nostra agricultura sense el conreu de la taronja.

Que seria la nostra cuina sense l’arròs, tant és així, que podem dir clarament que es va passar d’una cuina basada en el pa, a una altra basada en l’arròs; molts plats nostres tenen ingredients com les verdures, la sèmola, o les coques de dacsa amb el mullador, molt similars als del nord d’Àfrica, i de tota la Mediterrània.  I sobretot, els condiments, les noves espècies com el safrà, el pebre, la nou moscada, el clau, la menta, etc. que els musulmans importaven de l’Orient.  Així també, les begudes com el té i el café.  La vida sense te o café seria ben trista, per no parlar dels carajillos.

I el mateix podem dir del sucre, tota la nostra pastisseria està basada en el sucre i la mel.  Totes les coques i les pastes tenen molta influència de la cuina islàmica, els rolls de pa amb llavors, el pa de pita, els rosegons, les coques d’oli, els tarrons, els pastissos, etc.  Què seria de Nadal sense els tarrons, massapans, polvorons, peladilles, etc.

Pel que fa a les indústries hem de tindre en compte totes les innovacions que van aportar, com va ser la indústria ceràmica, ja que són ells són els inventors de la ceràmica vidriada, els famosos taulellets, origen de la nostra indústria de paviments i revestiments ceràmics.  Aquesta que en l’actualitat és una de les principals activitats econòmiques.

També, la indústria del cuiro, amb la fabricació de calçat, tapins i espardenyes, i la dels cinturons, cabassos, carteres, etc.  Així també, la indústria tèxtil, amb la roba de vestir, saragüells, faixes, mocadors, sinagües, la fabricació de mantes de llana com les de Bocairent, les catifes, etc. 

Així mateix, van ser els introductors de la seda, que provenia d’Orient, i que serà molt important en la nostra terra, i també del lli i altres fibres orientals.

Una altra indústria important, provinent de l’Orient, va ser la paperera, la fabricació de paper a partir de fibres vegetals, que va arrelar a Xàtiva en època islàmica.  

Així com l’ús de la pólvora, tots els focs artificials tenen un origen islàmic.  Les nostres celebracions sense traques ni coets serien ben avorrides.

Altres aportacions van ser els invents que van introduir, com per exemple el molí de vent, la brúixola, el timó dels vaixells i les veles llatines, tan importants per a la navegació.  Sense aquests invents els descobriments geogràfics del segle XV haurien estat impossibles.  I també la pesca amb almadrava de les tonyines, i altres tipus de xarxes, o els invents més simples com l’ús dels carretons o les albardes de les cavalleries.  

Una importància enorme va tindre la ciència islàmica en al-Àndalus, es van desenvolupar sobretot l’astronomia, amb l’invent de l’astrolabi, la trigonometria i les matemàtiques.  Cal destacar els usos dels números aràbics que utilitzem des del segle XVI, en resultaria molt difícil fer càlculs complexos amb els números romans.  Totes les ciències exactes deuen molt a la ciència islàmica; també la medicina i la botànica.  Seríem capaços de fer operacions matemàtiques de les més simples, com multiplicar o dividir, a les més complexes, sense els números aràbics i sense el número zero i la numeració decimal?

Altres influències les hem de veure en la música, tant en les composicions com en els instruments, molts dels instruments de percussió, corda i vent són d’origen islàmic, com les panderetes, castanyoles, dolçaina i tabal, etc.  Nombroses composicions recorden aquest passat islàmic d’autors tan destacats com el guitarrista Francesc Tàrrega.

Pel que fa a l’urbanisme i l’arquitectura, molts pobles i ciutats conserven els trets de l’urbanisme islàmic.  Carrers estrets, sinuosos i molts sense sortida, anomenats atzucacs, això juntament amb menudes placetes, com les de Sant Joan i l’Església a Betxí.  Així era el Betxí dels segles X fins a la primera meitat del segle XX, quan pel pla general urbà de l’any 1954 es va transformar aquesta morfologia urbana, obrint els carrerons sense sortida, com el del carrer Sant Pere cap al carrer del Camí Reial, o el del carrer dels Dolors cap al carrer Sagrament, o l’obertura del carrer mossèn Belaire que comunica la plaça Major amb el carrer Trinitat.  A vegades, aquestes transformacions a banda de desfigurar el passat del nostre poble, han destarifat l’urbanisme, quedant com una reforma provisional a mig fer, que ni és la passada ni tampoc la moderna, com es pot apreciar amb l’actual carrer Sant Pere, que no és ni una cosa ni l’altra.

En algunes localitats encara es conserven les murades defensives, com en Alzira i València, i en altres les torres de defensa de les alqueries, com les de Torrent, Paterna, Almussafes, Albal, o les més properes de la torre de Beniçahat en la Vall d’Uixó o la de Carabona en Borriana, entre d’altres. 

Pel que fa a les tècniques i els materials de construcció, els musulmans utilitzaven la tova, l’atovó, i la tapiera construïda amb terra i calç, així com la fusta i les teules per a les teulades.  Les cases musulmanes solien tindre un pati central que era el cor de la casa, i podien conviure en ella diverses generacions.

Un dels llegats més destacables de la llengua àrab, el trobem en la nombrosa toponímia que tenim en la nostra terra.  

Així, són moltes de les localitats que comencen per la partícula Al (article el o la): Albaida, Albal, Albatera, Albalat, Alberic, Alboraia, Albuixec, Alcalà, Alcalatén, Alcàntera, Alcasser, Alcora, Alcolea, Alcossebre, Alcoi, Alcúdia, Alcúblas, Aldaia, Alfàs, Alfara, Alfafar, Alfarb, Alfarrasí, Alfondeguilla, Alforí, Algar, Algemesí, Algímia, Alginet, Algorda, Almassora, Almenara, Almoines, Almussafes, Almàssera, Almonacid, Almoradí, Almudaina, Alpatró, Alpont, Alqueries, Altea, Altabix, Altura, etc. 

Tots els municipis començats pel patronímic Beni, Vin o Ben (fills de): Vinalesa, Vinaròs, Vinromà, Benassal, Benadressa, Benageber, Benavites, Benejúzar, Benetússer, Beniarrés, Benicàssim, Benicalap, Benicadell, Benicarló, Benidorm, Benifairó, Benifassà, Benigànim, Benimodo, Beniparrell, Benissanó, Benitandús, etc.

També els pobles començats per Rafal, Rafel o Rafol (propietat agrícola particular): Rafal, Rafelbunyol, Rafelguaraf, Rafelcofer, Ràfol. 

Les localitats començades per Guada (riu): Guadalest, Guadassuar, Guadasséquies. 

I moltes altres localitats més: Abengribe, Ador, Agres, Aín, Aioder, Aiora, Andilla, Asp, Atzeneta, Atzuvia, Arenós, Barx, Barxeta, Bèlgida, Bellús, Bèrnia, Bétera, Bigastro, Biar, Bicorp, Billeneta, Bolbaite, Borbotó, Borriol, Bugarra, Bunyol, Burjassot, Bussot, Càlig, Càrcer, Carlet, Carrícola, Carrús, Catamarruc, Catí, Catral, Caudiel, Cirat, Cox, Çucaina, Daimús, Daya, Enguera, Enova, Fageca, Famorca, Farnals, Faura, Favara, Fleix. Forna, Gaianes, Gaibiel, Gavarda, Geldo, Godella, Iatova, Jana, Jarafuel, Jorquera, Laguar, Llaurí, Llombai, Llucena, Ludiente, Macastre, Malilla, Mariola, Moraira, Morquí, Murla, Muro, Nàquera, Nucia, Olleria, Orba, Orxa, Orxeta, Polinyà, Polp, Polop, Puçol, Raspeig, Rotglà, Rugat, Salem, Sedaví, Segó, Sagra, Segària, Sénia, Senija, Setla, Simat, Soneja, Sorita, Quart, Quatretonda, Quesa, Xella, Xest, Xestalgar, Xera, Xeraco, Xeresa, Xaló, Xelva, Xinorlet, Xixona, Xirles, Xirau, Xiva, Xodos, Xova, Xulilla, Toga, Torís, Tuejar, Turquía, etc.

Pel que fa a l’onomàstica, pocs noms propis i cognoms queden del nostre passat islàmic. Destaquen els noms femenins: Fàtima, Almudena, Nur, Soraia; i alguns masculins com Omar.  I pel que fa als cognoms hi ha alguns: Abadal, Abayacia, Abat, Abar, Adell, Alabaya, Albalat, Albareda, Albiol, Aznar, Binaixa / Bennàsser, Binimelis, Boix, Borja, Eixarc / Jarque, Ezquerra, Gasull / Gassull, Moragues, Massot / Masot, Medina, Melis, Mesquida / Mesquita, Nàixer / Nàsser, Nàcher, Omar / Homar, Rufat / Arrufat, Vinatea, Xoví / Joví.

El valencià conserva moltes paraules d’origen àrab, algunes de ben curioses com dir-li a l’aigua ma, com fan els àrabs.  Enumerarem unes poques:  Adobar, Agutzil, Albarà, Albelló, Albercoc, Albergínia, Alcohol, Alfabaguera, Alfàbia, Algaravia, Àlgebra, Algorfa, Aljub, Almogàvar, Almoina, Almirall, Alqueria, Amoïnar, Argolla, Arraval, Arrí, Arròs, Atzarola, Atzavara, Avaria, Babuxa, Barnús, Boira, Caduf, Cafè, Candil, Carxofa, Carxofera, Catifa, Caviar, Cenefa, Cofaina, Dinar, Drassana, Duana, Escabetx, Falca, Fanal, Fanfarró, Gafet, Gamussa, Gandul, Garbell, Garrofa, Garrofer, Gerra, Gessamí, Gavarra, Gavella, Gaita, Geneta, Girafa, Jàcera, Llimona, Magatzem, Masmorra, Matalàs, Matraca, Mesquí, Mirall, Místic, Moradux, Mostassa, Quitrà, Rafal, Rambla, Sabata, Safarnaria, Safereig, Safrà, Samarreta, Sargantana, Sarraí, Seca, Sínia, Síndria, Síquia, Soca, Sofà, Sitja, Somera, Siurell, Tafona, Taleca, Tamarell, Tambor, Tarima, Taronja, Tassó, Torsimany, Xaloc, Xapar, Xap, Xabec, Xarop, Xifra, Zero.

Després de tota aquesta dissertació, crec que ha arribat el moment de valorar degudament el llegat que els musulmans van deixar en la nostra terra i en la nostra cultura.  Què seria de la nostra societat, economia i cultura sense el sucre, l’arròs, els tarrons, el café, el té, el paper, les taronges, els números aràbics, la ceràmica, la pirotècnia o la dolçaina i el tabal.  Evidentment, serien una societat i una economia distintes, de manera que som el que som, entre altres coses pel nostre llegat islàmic.