Carta de Manuel Peirats Blasco

Benvingudes siguen les seues pàgines i el seu contingut. Benvinguda la seua aparença que d’alguna manera reivindica i recorda fer homenatge a passades publicacions locals com poden ser Bejics, Terrer, Solaig, etc., entre altres que puguen quedar-se fora, que personalment estime i situe en el més alt d’un bon acreditat expedient.

Qualsevol que fullege Som Betxí queda ben assabentat dels esdeveniments esportius d’elit celebrats en Betxí; de com s’entrevista a un professor del poble que a pesar de la seua residència llunyana ens il·lumina dintre de l’evolució literària i professional; dels tresors agrícoles de Betxí; de l’opinió que ens mereix el desajust, per no dir injustícia al globalisme i proteccionisme al maneig i col·laboració als mercats de productes espanyols; de la preparació de cursos especials; del recordatori a Pepito Traver, mai prou reconegut —entre altres—; dels escolaments en l’arxiu parroquial, fins a anomenar al “notari notori”; de les evolucions del senderisme, gràcies al qual es xafen els barrancs, el riu, les muntanyes, etc.; de la història del poble, que té gran suport en la població; en el gran espai de la natura que ens condueix fins a Austràlia; de les reflexions fetes front i durant la pandèmia, després que “el pa” fora poesia; ver los juegos de los niños comparados al velo de las palomas; o en las noches tabernarias que hacen un importante hueco a la admiración por Goya no solo por su gran alcance categórico en el aspecto artístico, sino por su audacia y gran valor moral y social; y las opiniones de los grupos políticos, que en algunos tiempos pasados hubiéramos dicho “ya era hora”. 

Des de qui ostenta la direcció passant per tota la plantilla que plasma el contingut de les pàgines, bé siguen: Meneu, Remolar, Mesado; Mollar, Chiva, Cózar, Méndez, Nebot… siguen benvinguts i mantingueu viva la vostra actitud i il·lusió. 

Personalment, expresse la meua satisfacció i reconeixement perquè el poble us tindrà sempre presents, té igual si en castellà o en valencià.

Jo que voldria saber

com s’escriu sense faltar

done a tots opinar

i… m'assenyalen pel carrer;

és, com si fora el meu deure

que des del seu punt de vista

ja componen gran partida;

entre valencià i castellà,

les dues anant de la mà,

fan llengua ben parida.