top of page
MEMÒRIA VIVA

Anecdotari mèdic popular

Segona part del capítol 3 de l'obra Memòria viva del doctor Rafael Doñate Meneu

Ignasi Verche Arnandis

1 de novembre de 2023, a les 8:00:00


Com hauran pogut endevinar, l'article anterior donava molt de pes a les evidències històriques sobre el desenvolupament de Rafael Doñate Meneu en l'exercici de la medicina al nostre poble. El que allí es diu és el marc per a comprendre la seua labor professional en les diferents etapes que la componen. Tanmateix, hem deixat a banda qüestions no menys importants, que han de ser abordades en aquest assaig: de quina manera és popularment recordat don Rafael com a metge? Gran part d'aquesta memòria queda recollida en les anècdotes de la gent, que ens permetran caracteritzar la silueta particular del doctor Doñate. 


1. Natural, atent i, a voltes, graciós. 

Abans d'endinsar-nos en l'exposició d'aquest generós anecdotari, seria d'allò més útil introduir-nos mitjançant el testimoni de la seua família, que no s'estructura a través d'anècdotes, sinó de descripcions del seu caràcter com a metge. Entrant ja en matèria, el primer que cal dir és que els seus fills Mari Loli i Jesús el defineixen com un metge que podríem anomenar «minimalista». La primera diu: "Mon pare era un metge que li llevava ferro a tot. Sempre era una aspirina i un got de llet. I en ma casa igual." Mentre que el segon afirma: "Como médico, puedo decir que era muy dado a que el paciente se curara de forma natural con sus propias defensas, y para recetar medicamentos, al menos antibióticos, esperaba a que no hubiese más remedio que tomarlos." 


En aquest sentit, la seua neboda Carmina Franch Arnandis recorda que de xicoteta tenia moltes vegades angines i don Rafael mai va voler punxar-la, sinó que preferia que ella mateixa generara les seues defenses. Naturalment, es va considerar la possibilitat d'extirpar-li les amígdales faríngies, però el doctor Doñate va argüir que aquestes eren un escut fonamental per al sistema respiratori. Per posar un altre exemple, María Josefa Montroy Meneu conta que quan li deien que no sabien què fer amb una determinada malaltia, aquesta era la resposta del metge del carrer Sant Roc: «Quan no sàpigues què fer, no faces res». 


La seua atenció, ens adverteix Jesús, no era la d'un especialista, sinó la d'un metge de família. Quan una cosa escapava el seu marge d'acció o necessitava una operació, enviava els pacients a altres metges de Borriana, Castelló o València, entre altres. A més a més, la farmacopea i l'utillatge del qual es podia servir don Rafael en aquell moment era molt humil si el comparem amb el de hui dia. A tall d'exemple, la mateixa Carmina Franch Arnandis recorda que son tio guardava les agulles dins d'una llauna amb xeringues de vidre, cotompel i alcohol. Dins mateix d'aquella capsa metàl·lica procedia a l'esterilització de les agulles mitjançant la crema del cotompel amerat d'alcohol. "I si es quedava negra a causa del foc, ho netejava amb un poc més de cotompel". Així mateix, a aquestes limitacions cal afegir que no tothom es podia permetre el millor tractament.


A part, el seu delicat estat de salut no li permetia atendre les urgències amb la prestesa que a vegades requerien. "Era metge, però no podia córrer", assegura Mari Loli. "A vegades li arribaven avisos que eren urgents enmig de la nit i si estava gitat, era: alça’t, viste’t, baixa l'escala, puja a la moto... Ell feia el que podia, però no podia ser tan ràpid com la resta de persones." Així, va arribar a rebre queixes a causa de retards en l'assistència, alhora que les presses també van afectar el seu estat de salut. De fet, Juan José Roca recorda un accident que va tindre baixant unes escales compensades, que giraven sense tindre un replanell. 


Sabent que podia tardar quan hi havia una urgència, vàries persones decidien acudir directament a sa casa per a ser ateses fora de l'horari de la seua consulta. D'aquesta manera, esdevé comprensible que en les seues targetes professionals el doctor Doñate posara la direcció de sa casa, en lloc de la dels seus pares, on tenia la consulta. Encara amb major limitacions de farmacopea i utillatge, don Rafael havia d'atendre'ls al seu saló, despertant, naturalment, a tota la seua família. Mari Loli conta l'anècdota d'una nit de cap d'any que va arribar un xiquet amb la xufa enganxada en una cremallera. Cridava tant que va malbaratar aquella nit de celebració. 



A vegades, com es podia esperar, Rafael es queixava de la seua feina i sa mare, aguda, m'han contat que li etzibava: «¡Pues haberte puesto a abogado!» Els seus fills, emperò, no van decidir que son pare fora metge i van haver de suportar les coses dolentes, així com gaudir de les coses bones. Per exemple, Mari Loli recorda que hi havia un mestre a l'escola que pegava tothom, excepte a ella, entén que per ser la filla del metge. En general, la gent la tractava d'una manera especial, cosa que a voltes li molestava, ja que volia ser una més entre els veïns i veïnes de Betxí. A més d'això, en agraïment pel servei rebut per son pare, la família rebia contínuament regals, que en aquella època solien ser productes de l'horteta de cadascú o carn d'animals criats a un corral particular. 


I és que fora de casa, a pesar d'algunes queixes puntuals, don Rafael era molt volgut per la gent del nostre poble. Una de les coses que més li agraïen era el fet que visitara molt assíduament els malalts a càrrec seu. Amb la seua moto anava amunt i avall per tot el poble visitant de matí, de vesprada i fins i tot de nit. La meua àvia Maria Pilar Agramunt Herrero em contà que va conéixer el doctor Doñate la vespra del dia de Sant Roc, després que li caiguera malament una llesca de meló de tot l'any que havia menjat durant el sopar. A pesar que aquella era la nit d’albades, cosa que encisava Rafael, va traure quatre moments durant la nit per a anar a veure com estava. 


Una altra anècdota que reforça la idea que era un metge abnegat és la història del xicotet Pedro Mollar Gumbau. La seua germana Amèlia em va contar que pocs dies després de nàixer es va posar malalt del ventre i que don Rafael va dir que tindria alguna obstrucció que s'havia d'operar. Un pediatre de Castelló, de cognom, Batalla, el va diagnosticar d'una hèrnia intestinal i, en lloc d'enviar-lo a una clínica privada, va decidir operar-lo, amb Rafael d'ajudant, a l'Hospital Provincial. Es coneix que el xicotet Pedro es va quedar dues vegades mortet, com se sol dir, a la taula d'operació i Batalla era de l'opinió que calia deixar-ho estar, ja que era una operació complexa que no donava resultat. Tanmateix, la tenacitat del doctor Doñate va propiciar que el pediatre continuara i salvara aquest veí del nostre poble, nebot de la ja anomenada Ana Mollar Doñate i, per tant, emparentat llunyanament amb Rafael Doñate Meneu.


Tot un èxit va resultar també el tractament que va recomanar a José Almela Martínez, més conegut com "el Paio". M'ha contat que quan tenia dotze anys li agradava molt nadar en tolls que trobava pel terme i en un d'aquells banys va contraure una malaltia reumàtica. El seu metge, el doctor Vicente Ortells, el va tractar amb injeccions constants, que no donaven resultat. Arribats a un cert punt d'indignació, la mare de José va acudir a don Rafael, qui li va receptar unes pastilles, conta aquest, "de les dimensions d'un os d'oliva" i quan va anar per la tercera ja es va trobar bé. 


Una anècdota que em va contar Juan Alcalá, el d'Eulalieta, ens permetrà conéixer una altra cara del doctor Doñate. Aquesta història és antiga, de quan es patia molta fam al nostre poble i la principal menjada de la setmana era la paella del diumenge. Tant menjaven els betxinencs i betxinenques aquell dia que molts estaven malalts de la panxa el dilluns i anaven a la consulta de don Rafael perquè els visitara. Aquest, coneixent la causa, els renyia afirmant el següent: "A l'estómac li dona igual que siga diumenge, que dilluns, que dimarts. L'estómac necessita que tots els dies es menge el mateix. Vosaltres entre setmana no mengeu prou i el diumenge es farteu mig paelló i l'arròs és molt pesat". En aquest sentit, Rafael no tenia cap reticència a amonestar els seus pacients quan un comportament temerari posava en perill la seua salut. 


Al mateix temps, la seua rectitud no li va impedir fer algunes bromes que els betxinencs encara recorden. Santiago Mollar Franch en recorda una d'allò més graciosa. Una vegada va anar a la consulta un home que s'havia fet mal al muscle treballant la terra. Aquest era conegut al poble perquè no parava de parlar i no deixava que els altres ho feren. I per a acabar-ho d'adobar, era molt cabut. Quan va entrar a veure al metge, li va preguntar què podia fer amb el seu muscle, però quan don Rafael li va recomanar un tractament, aquest es negava i assegurava conéixer una altra tècnica que li aniria millor. Com que la insistència no va funcionar, Rafael li va contestar: «Doncs prova de veure si funciona i m'ho faig jo també a la cama». 


2. Un reconegut llevador. 

Un aspecte del seu exercici com a doctor que hem estat deixant a banda, esperant a poder-lo tractar en un apartat especial, és la seua excepcional habilitat com a llevador. Ja vam comentar l'origen d'aquesta aptitud en el capítol anterior a propòsit de les seues primeres experiències al Palmar, on va aprendre a atendre parts. Ací a Betxí és especialment recordat per això i un munt de dones ja majors m'han contat que les seues filles i els seus fills van ser trets del seu ventre per don Rafael. Així doncs, no seria desgavellat afirmar que hi ha més anècdotes desconegudes, que no podré contar, que de conegudes per mi i que tot seguit referiré. 


Els metges acostumen a posar l'anestèsia abans d'operar, però la resta dels mortals preferim abans les notícies dolentes que les bones. Així, començaré parlant de dues anècdotes relacionades amb la negligència de no haver arribat a hora al moment del part. Catalina Jiménez li va dir a ma mare que quan va nàixer, son pare va anar a buscar el metge al Casino i aquest li va dir que aniria de seguida. Tan mala sort van tindre que en el moment d'arribar don Rafael Catalina ja havia nascut, sana i perfectament, i per tal de destensar l'ambient fent una broma, va dir: "Que! No s'haguéreu pogut esperar que acabara la partida?"


Per altra banda, l'esmentada María Pilar Agramunt Herrero m'ha contat que el meu oncle Agustín Arnandis Agramunt també va nàixer sense el llevador. En aquest cas, el problema està relacionat amb una errònia previsió del doctor Doñate, pensant que naixeria després del que va nàixer. A part, Agustín era el primer fill de María Pilar i aquesta temia armar un escàndol per coses de poca importància i no van cridar el metge fins unes hores abans de parir. Quan va arribar Rafael, li va semblar que estava ja avançat, però que encara faltava un poc, raó per la qual se'n va anar a dormir. 


Quan la meua àvia va saber que era l'hora, no va poder resistir-ho i va parir ràpidament, amb l'assistència sa mare María Herrero Traver. Encara més ràpidament, la seua cunyada Elia Arnandis Ferrandis va anar a avisar el metge, qui no es creia que haguera nascut un xiquet sense ell: "Serà un tros de placenta i dius que és un xiquet", li va dir Rafael. "La placenta va amb xufeta, veritat?", li va contestar ma tia. Quan s'ho va vore, es va voler disculpar i va felicitar la llevadora improvisada, alegrant-se que ni la mare ni el xiquet tingueren cap classe de ferida.



Alhora, al part que sí que va arribar va ser el primer de Carmen Melchor Ventura. I no va ser res ordinari aquell naixement, ja que es va produir mentre el doctor Doñate gaudia de les seues primeres vacances a Orpesa, l'any 1966. Carmen, acostumada a ser atesa pel metge de la seua família, es va apurar molt quan va saber que se n'anava. Tanmateix, aquest la va tranquil·litzar dient-li que anaren per ell quan vinguera el xiquet, cosa que significava un viatge molt més llarg que el que havia hagut de fer en les anècdotes anteriors. Emperò, a pesar que a Santiago Mollar Franch i a Elies Meneu Piquer, el taxista, se'ls va punxar una roda només passar Castelló, don Rafael va arribar d'hora. I encara hi ha una altra anècdota d'aquell dia: després d'assistir el part va dir el següent: «Carmen, ara sopa, que jo vaig a missa i quan torne ja et cosiré». 


També hi ha anècdotes relacionades amb el nom del xiquet o la xiqueta. En una història que contarem després, Rafael va voler involucrar-se en la decisió del nom de la xiqueta i, per altra part, Francisca Doñate Gozalvo em va contar que don Rafael va suggerir que li anomenaren «Kika». A pesar que els seus pares van decidir «Francisca», que s'acurtava en «Fanny», ell sempre la va anomenar amb el nom que preferia. Però segurament, l'anècdota més curiosa i graciosa me l'ha contada el seu fill Jesús: 

Una broma que nos decía que siempre hacia cuando comenzaba el seguimiento de un embarazo era que les pronosticaba si iban a tener un niño o una niña y en función de lo que le decía, se apuntaba, en una libreta que tenia para tal caso, el sexo contrario del que les había dicho. Cuando el bebe nacía, si era del sexo que les dijo, quedaba como que lo había acertado y si nacía del sexo contrario y se lo reprochaban, sacaba la libreta en donde lo tenia apuntado y les enseñaba lo que había escrito. Con esa inocente broma podía alardear de que siempre lo acertaba.


Finalment, cal tractar el tema de l'últim part assistit per don Rafael. Natàlia Vilar Doñate em va assegurar que va ser l'última xiqueta infantada gràcies al metge del carrer Sant Roc, el 5 de novembre de 1973. La seua germana María, a pesar de la resistència de Rafael pel fet tindre només dèneu anys, el va ajudar en l'assistència a sa mare María Doñate Grifo, la qual va aprovar la participació de la seua filla major. El llevador tenia por que alguna cosa anara mal, donat que la mare tenia més de quaranta anys, però Natàlia va nàixer de meravella. El doctor Doñate volia que es diguera «Carlota», però sa mare va preferir el seu nom definitiu per la dona del cantant Raphael. 


Aquesta seria realment l'última xiqueta assistida per Rafael si no fora pel fet que quasi deu anys després, estant jubilat, va comandar dos parts de la dona del seu fill major. En aquell moment, Jesús tenia una perruqueria a Betxí i algunes dones li van aconsellar que el primer xiquet nasquera a casa, aprofitant que tenien un llevador a la família. Aquest li ho va preguntar a son pare i sense pensar-s'ho dues vegades, Rafael va acceptar. En els dos parts que li va assistir a la seua dona, Jesús el va ajudar en les diferents tasques que calia realitzar. Mentre que el seu primogènit Jesús va nàixer el 1981, Luna, la segona, va nàixer el 1982.  


Així, Natàlia va ser oficialment l'última xiqueta llevada per Rafael. Emperò, realment, l'última va estar la seua neta Luna. A pesar que va deixar d'assistir parts l'any 1973, no es va jubilar fins als últims anys del setanta o fins i tot el 1980. Havia estat treballant quasi quaranta anys com a doctor i trenta al nostre poble. En els primers anys de la democràcia, durant l'alcaldia de Manuel Peirats se li va dedicar un carrer a Betxí per la seua labor mèdica durant la segona meitat del franquisme i els anys de la transició. En els següents articles aprofundirem en altres qüestions que paga la pena ressaltar de la seua vida: primer, la formació d'una família i després, la seua labor política i cultural.


COMENTARIOS

Para comentar es necesario iniciar sesión

Comments
Couldn’t Load Comments
It looks like there was a technical problem. Try reconnecting or refreshing the page.
bottom of page