Per tal de millorar l'eficàcia de l'administració pública podem incidir diferents aspectes. Del que vull parlar hui és de la dimensió, de l'àmbit geogràfic d'actuació dels ens públics.
Estem davant d'una qüestió que ja es tractava en l'antiga Grècia. Tant Aristòtil com Plató tenien aversió a les entitats grans. Consideraven que no era possible el bon govern en territoris que anaven més enllà d'una ciutat o com a molt d'una comarca.
Torna a posar-se damunt la taula en l'època de la Il·lustració. Montesquieu i Rousseau van abordar el tema, en una època en què els estats no paraven de créixer, com també hom feia el despotisme. Com us podeu imaginar també estaven per les repúbliques menudes. El primer només veia bé les monarquies de França i Espanya des del punt de vista de la defensa. Per això era partidari de la federació, és clar que des d'unitats més reduïdes. A casa nostra primer Pi i Margall i després Valentí Almirall al segle XIX van dedicar en la seua obra principal belles pàgines dignes de repassar.
En l'actualitat hi ha hagut moments de controvèrsia en l'organització de les entitats locals: està justificada l'existència de municipis de molt poca població o per contra seria preferible agrupar-los en una entitat més gran? ¿és correcta l'existència de diputacions o seria millor que desaparegueren i hi haguera un autèntic poder comarcal? Deixe de banda aquestes qüestions, però les he volgudes plantejar com a exemple que el tema de la dimensió està present i pot prendre un protagonisme fort de la nit al dia.
On volia arribar és al plantejament de si estats com França, Itàlia i Espanya són de la mida adient com per a ser ben governats. ¿No estaran funcionant millors estats de menor població o territori com Holanda, Dinamarca, Finlàndia o fins i tot Eslovènia o Letònia?
Després d'una llarga tradició unitària, França va regionalitzar el seu territori, també per exigència de la Unió Europea. Fa poc va suprimir les regions creades per a agrupar-les en una entitat més gran. Cal constatar que es tracta de regions sense poder polític, només administren allò que París els passa.
Itàlia, també inicialment unitària, té ara dues categories de regions, unes més ben dotades que les altres. S'ha tingut en compte un cert particularisme en l'atribució de competències, però per als italians, com per als francesos només hi ha una nació.
L'assumpte es mou. Es busca l'eficàcia, però hi ha por a les reivindicacions de bretons, corsos, dels dos costats del Pirineu, de Sardenya, la Vall d'Aosta, el Tirol del Sud, el Friül i fins i tot Venècia.
I ara arribem al cas nostre. Soc de l'opinió que un territori tan gran i de mentalitats tan diverses com Espanya no es pot governar bé. I pose l'exemple del dret civil: aquells territoris que en tenen un de propi ni per pensar morir renunciaran a ell, entre altres coses perquè és més adequat al caràcter de la seua gent. Ací que com a valencians n'estem reivindicant un de propi se'ns nega en redó. I encara hi ha qui parla de la igualtat de tots els espanyols.
Després d'haver-se espolsat la gestió de les qüestions més complicades (sanitat, educació i atenció social) passant-les a les autonomies -més aviat hauríem de dir regions- l'administració central del Regne d'Espanya no és capaç ni de fer correctament coses com les documentacions que s'han de portar a Brussel·les o la gestió dels fons europeus. Les sancions, els retards i el retorn dels diners planen sobre els temes que hi han d'arribar en forma d'autoritzacions o dotacions econòmiques. Podríem també parlar de la gran paradoxa del progrés politicotecnològic: els ciutadans mal atesos per les oficines públiques.
L'existència d'estats grans tipus França, Itàlia i Espanya tenia sentit, com deia Montesquieu, per a assegurar la defensa. No és el cas d'ara, on estem igual de protegits que Portugal o Dinamarca. Si es busca l'eficàcia interessa, en el nostre cas, una república valenciana. I açò val igual per a nacionalistes com per a escèptics i indiferents.
COMENTARIOS
Para comentar es necesario iniciar sesión
Excelent exposició Toni