O potser més. De moment hem trobat documentació de 1726, però tal vegada encara serà més antiga la constància de dolçainers a Betxí. Encara que parega mentida ja fa tres-anys que la música del tabal i la dolçaina ressona a Betxí. La prova documental la tenim una vegada més en el nostre arxiu parroquial.
I què pinta la dolçaina amb l’església? Doncs que les festes —també les religioses— han anat sempre acompanyades de la música. De fa segles la música ha acompanyat la humanitat. En tenim constància en diferents representacions pictòriques, escultòriques i escrites que així ho demostren.
En el nostre cas ho sabem perquè els festers de la confraria de la Mare de Déu del Roser celebraven la seua festa grossa anual i en el llibre de la confraria —conservat en l’arxiu parroquial— anoten les despeses de la festa. És per això que coneixem al detall què es gasten en cada activitat. I, com a curiositat, una de les partides de la festa és la contractació de la música, on se’ns diu clarament que es tracta del dolçainer, acompanyat com és ben evident del tabaleter. Això ho tenim documentat el 8 de desembre de 1726, quan es reuniren els confrares i nomenen clavari Josep Iserte. Eixe dia es presenten els ingressos i despeses de la confraria de l’any anterior i consta que el dolçainer va costar una lliura i deu sous. Segurament el dolçainer s’encarregaria d’acompanyar la processó de la Mare de Déu del Roser i potser faria també algunes tocates després. L’any següent els honoraris del dolçainer van ser de 3 lliures, el doble que l’any anterior. És el capellà Gaspar Martínez l’encarregat de portar els comptes de la confraria en esta època i qui anota les despeses.
La dolçaina i el tabal són segurament els dos instruments valencians més característics i típics. I, com hem vist, des de fa segles. Això ha fet que en el llenguatge popular s’hagen introduït algunes expressions, frases fetes i refranys que tenen a veure amb la dolçaina i tabal. Per exemple “anar davant com el dolçainer” es diu quan algú sempre vol ser el primer a fer alguna cosa. O l’altre que diu “pare dolçainer, fill tabaleter”, que vindria a traduir el castellà “de tal palo tal astilla”, que també pot dir-se en valencià “fill de poll, llémena”. Una altra expressió “anar amb dolçaina i tabal” que es diu quan es parla molt d’algú, normalment malament. O encara aquella que diu “fer el cap com un tabal”, quan u no para de marejar-nos i és molt pesat i insistent.
Afortunadament, des de fa uns anys ha reviscolat molt l’afició a la dolçaina. Hui en dia són molts els pobles valencians que tenen la seua colla de dolçainers i la de Betxí és un bon exemple. Jo encara recorde quan en tot Castelló no hi havia quasi dolçainers i a Betxí venia el de Tales —poble dolçainer per excel·lència— que feia els tocs quan eixien les vaques de festes i encapçalava les processons. Ara, afortunadament, és la colla local la que anima les festivitats i molts actes socials.
Esperem que d’ací a tres-cents anys la dolçaina i el tabal estiguen ben presents en el nostre poble i país. Serà una mostra més que la nostra identitat de valencians continua ben viva.
Despeses de la confraria de la Mare de Déu del Roser de 1725 (Arxiu Parroquial de Betxí)
COMENTARIOS
Para comentar es necesario iniciar sesión