Imatge de Felip V a Xàtiva.
La història dels valencians té especialment dos dies tristos i funestos: el 25 d’abril de 1707 i el 29 de juny del mateix any. A conseqüència de la derrota en la batalla d’Almansa el Regne de València caigué pràcticament en mans de Felip V de Borbó, el qual dos mesos després va derogar els Furs, les lleis pròpies nostres que al llarg de cinc-cents anys ens havien governat. “Por justo derecho de conquista”, com fan els vencedors, tot el nostre futur col·lectiu va sofrir un canvi espectacular. D’ara endavant hi haurà una persecució sistemàtica a tot allò que ens distingeix com a valencians, començant per la persecució de la nostra llengua pròpia i la desaparició de les nostres institucions polítiques.
No està de més que hui —quan molts valencians volem refer el nostre país i prendre consciència de la nostra personalitat— puguem conéixer aquells fets.
Precedents
El rei Carles II morí en 1700 sense haver tingut descendència. Són dos els pretendents més ben posicionats que volen succeir el difunt rei. Per una banda, Felip d’Anjou i per l’altre costat l’arxiduc Carles d’Àustria. De seguida les potències europees prenen partit per un o per l’altre. Àustria, Anglaterra, Holanda i Portugal es decanten per l’arxiduc Carles, mentre que la poderosa França es decanta pel Borbó (a favor del qual va testar a última hora Carles II). La corona de Castella seguí també el duc francés, mentre que a la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i les illes Balears) l’arxiduc Carles comptava amb nombrosos seguidors.
Aquest problema derivà prompte en una guerra europea —la guerra de Successió—. Ací al País Valencià el conflicte va prendre un clar caràcter social, agrupant-se els llauradors, baix clero, classes ciutadanes mitjanes i professions liberals, a més d’un sector noble al costat de l’arxiduc Carles. En canvi, l’alta noblesa terratinent i l’alta jerarquia eclesiàstica —amb alguna excepció— prengueren partit per Felip V.
L’arxiduc Carles arribà a prometre als vassalls del senyor feudal exempcions fiscals i descàrregues econòmiques i es mostrava defensor dels Furs del regne. En canvi, l’odi als francesos (enemics tradicionals de la Corona d’Aragó) i la por al centralisme castellà i francés, junt amb les descàrregues econòmiques ja esmentades motivà que el Regne de València s’acostara a la causa de l’arxiduc.
Els partidaris de l'Àustria s’anomenaven maulets (de l’àrab mawali), que significa “home que treballa la terra depenent d’un senyor, a qui li paga uns drets”. Els partidaris de Felip V eren anomenats botiflers, del francés “beautifleur” (bella flor), referint-se a la flor de llir que duien els borbons francesos als escuts.
La Batalla d’Almansa
El 25 d’abril de 1707 es trobaren a Almansa les tropes de Felip V —comandades pels ducs de Berwick— i les de l’arxiduc Carles. Per una banda, castellans i francesos; pel bàndol aliat britànic, portuguesos, holandesos i voluntaris valencians comandats pel marqués das Minas i lord Galway. Dos exèrcits d’uns vint-i-cinc mil hòmens. El duc de Berwick ja s’hi trobava a Almansa i elegí millor el terreny per al combat. Mitjançant una maniobra envoltant de la cavalleria adquirí superioritat i obligà els aliats a replegar-se vers Alacant. L’endemà atacà les tropes de l’arxiduc per la rereguarda i aconseguí una gran victòria (cinc mil morts i dotze mil presoners), a més d’una gran pèrdua de material.
La batalla d’Almansa decidí la sort militar immediata del País Valencià. Només resistí l’enemic el sud del país i alguna ciutat aïllada.
Conseqüències
La batalla d’Almansa obrí les portes del Regne de València als borbons. La ciutat de València es rendia el 8 de maig, encara que els seus habitants volgueren resistir. Xàtiva va oferir una dura resistència i fou retuda el 6 de juny, completament incendiada i arrasada. Va córrer la mateixa sort que altres ciutats, com un any abans havia passat amb Vila-real (amb la mort de més de dues-centes persones).
Amb la victòria borbònica van ser depurats molts oficials i càrrecs públics i es van fer moltes execucions secretes. Moltes famílies austriacistes van ser objecte d’una forta discriminació durant la resta del segle XVIII i algunes hagueren d’emigrar principalment a Catalunya —encara fidel a Carles III—. Alguns d’ells formaren els batallons valencians que van defensar Barcelona durant l’assalt de Felip V uns anys després (1714). Van ser nombrosos els ciutadans que s’exiliaren, principalment a Viena, com l’arquebisbe de València Antoni de Cardona, emparentat amb els senyors de Betxí.
El decret de Nova Planta
L’estructura política per la qual s’havia regit el Regne —país autònom durant cinc segles— era anul·lada per la llei de Nova Planta. Tot el país passava a regir-se d’ara endavant per les mateixes lleis de Castella. Inclús el dret privat valencià va ser abolit (i encara no recuperat actualment per l’oposició dels partits polítics d’obediència estatal). La llengua oficial i administrativa serà només el castellà i les prohibicions contra el valencià començaran amb una força notable. L’anomenada “provincia valenciana”, esdevindrà una dependència del Consell de Castella. L’emblemàtica ciutat de Xàtiva va perdre el seu nom i va ser substituïda per la “colònia nueva de San Felipe”, en honor al Borbó.
La impressió que va causar tan forta repressió va dur el nou ajuntament borbònic a enviar una representació de protesta per l’aboliment del règim foral. Açò va provocar l’empresonament al castell de Pamplona del jurat Lluís Blanquer i del secretari de l’Audiència, Josep Ortí.
I, encara, Almansa va portar repercussions socials. L’autoritat militar i l’aristocràcia botiflera refermà el seu domini. Els llauradors i les classes mitjanes sofriren una nova i gran frustració.
Unes referències a Betxí
No tenim moltes referències d’esta guerra a Betxí. En l’arxiu parroquial només he trobat dues anotacions. La mort i enterrament d’un soldat de Felip V, que va ocórrer l’any 1708, concretament el 3 de gener, Juan Marco (frare del convent de Santa Caterina d’Onda) anota en el llibre de defuncions la mort del soldat Joseph N_____ (no consta el cognom). En l’acta se’ns diu que era soldat del Terç de la Companyia de cavalleria del rei Felip V i que segurament estaria destacat amb l’exèrcit filipista que passaria prop de Betxí qui sap si per consolidar alguna posició o bé per a perseguir els miquelets (partidaris de Carles d’Àustria que fustigaven les tropes borbòniques).
En l’acta parroquial consta que el susdit Joseph va ser atés espiritualment pel capellà de la seua companyia que li va administrar el sagrament de la penitència. El de l’extrema unció li’l va facilitar el frare Juan Marco i ningú dels dos li va poder donar el viàtic, ja que se’ns diu que estava “frenètic”. Un altre detall que s’anota en l’acta és que no va fer testament perquè era pobre i que va ser enterrat en el cementeri de Betxí.
I una altra anotació ens parla que cal reparar el molí d’en Llop, perquè havia estat derruït pels soldats de Felip V. Segurament si investiguem més a fons podrem trobar alguna referència més a una guerra que va trastocar, i molt, la nostra societat.
COMENTARIOS
Para comentar es necesario iniciar sesión